Molta gent petita en llocs petits fent coses grans

BarcelonaHe vist Lluís Homar plorant assegut al meu davant abans de travessar-me amb la mirada. He imaginat Sílvia Bel jugant a una perversa versió del Risk, fent moure exèrcits i refugiats, fent caure governs i bombes per divertir-se. He escoltat Àlex Casanovas ficant-se a la pell dels fotògrafs de guerra que van immortalitzar el petit Ailan Kurdi mort a la vora del mar o la mirada de l’Omran Daqnix ferit i cobert de pols en sortir viu d’un bombardeig a Alep. “Com una imatge tan perfecta pot contenir alhora tant de dolor?” M’ha fet mal el dolor de Fina Rius interpretant una dona refugiada amb el braç lesionat que camina fugint de casa seva i tem per la seva vida. I he rigut veient-nos reflectits en la dona atrafegada i superficial que interpreta Marta Marco, que és solidària quan li va bé, quan no fa vacances, per La Marató i quan treu dels armaris les bosses de roba gastada que li fan més nosa que servei.

He vist tot això concentrat en tres quarts d’hora a De Damasc a Idomeni, l’experiment teatral solidari que han impulsat els dramaturgs de Barcelona Playwrights amb el Teatre Lliure per recaptar fons per als refugiats. Ho he vist i he aplaudit una idea brillant, una capacitat de convocatòria insòlita, una qualitat artística espaterrant i, sobretot, una qualitat humana evident. Fins i tot Rosa Maria Sardà va aparèixer per sorpresa al final de l’espectacle, tot i que fa mesos que s’ha allunyat dels escenaris, i va atacar: “Com podem viure tranquils sent responsables del desastre humanitari que ens envolta? Sí, tots en som responsables. Els governs ho han fet tot malament, però no ens podem quedar de braços plegats”, afirmava, per acabar recitant Eduardo Galeano: “Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites pot canviar el món”.

20 espectacles de sobretaula

El que 60 dramaturgs, directors i actors han decidit fer és teatre: 20 monòlegs breus per ser interpretats en una sobretaula. La sala Fabià Puigserver semblava més una timba de pòquer o un casament que no pas un espectacle. El públic es repartia aleatòriament per 20 taules i descobria, un cop assegut i sense presentacions, quin seria el seu menú. De lluny se sentia l’onatge del mar, aquest Mediterrani que engoleix vides cada dia. Per a això es recaptaven fons -l’entrada costava com a mínim 50 euros-, per aconseguir 22.400 euros per mantenir durant 15 dies el vaixell de salvament de l’ONG Proactiva Open Arms. Durant les obres, el xiuxiueig que sorgia de les taules aturava el soroll del mar.

De Damasc a Idomeni era la suma perfecta de grans interpretacions i teatre de proximitat, sense trucs, amb dosis de la realitat més actual i crua, però sense lliçons ni pamflets, ni abús de dades. La comèdia de Gemma Brió dirigida per Magda Puyo que interpretava Marco era d’una quotidianitat que desarmava: “El primer que penses quan veus aquells nens per la tele és: «Me’ls poso a casa, no?»”, deia a un espectador. I tot seguit: “És molt trist que gent normal s’hagi hagut de trobar en una situació com aquesta. Però és una avalancha”. El text de Llàtzer Garcia que dirigia Xavier Albertí parlava d’una escala de veïns que convoca una reunió urgent preocupats per l’arribada d’una família de refugiats. Homar no articulava cap paraula, només et clavava aquells ulls blaus. Sergi Belbel dirigia el text d’humor geoestratègic de Cristina Clemente, amb Sílvia Bel repartint cartes. I podríem dir més noms de “la flor i nata” de l’escena catalana -en paraules de la Sardà-, però és que cada espectador només veia sis monòlegs, i, per tant, se’n perdia catorze. Així que ja pot començar la campanya mediàtica, viral, mundial, perquè aquest dispositiu escènic combatiu, emotiu i útil es pugui repetir més enllà de les dues funcions d’ahir. Que es reprodueixi, que s’exploti, que es versioni, que no mori. Gràcies a tots.