Publicitat
Publicitat

Dos Punts

He tingut un somni: vivia en una societat amb propietats autoneteja-dores

Món pirolític

Ahir vaig tenir un somni. Vivia en una societat amb propietats autonetejadores capaç d'anorrear la corrupció en tres quarts d'hora. Una societat pirolítica. Trepitjava carrers pirolítics amb un ferm que absorbia les tifes, pixums i tota mena de detritus indeterminats i que, fins i tot, engolia els porcs de dos potes que abocaven residus a la calçada. Agafava transports públics pirolítics que em permetien arribar a la feina, a casa, on fos, neta de mals humors, alineada amb les energies, com nova. Quan tenia petits disgustos, com un quilo de més o una recaiguda en la lluita personal contra el tabac, mastegava un xiclet pirolític que em carregava la bateria de la força de voluntat per a tota la setmana i part de l'altra. Els ascensors estaven equipats per permetre estalviar-te la dutxa, el píling i la pedicura. Tot emanava neteja, anorreant la contaminació ambiental i emocional, fins al punt que, al meu país de somni, quan tenia un conflicte amb algú ens entaforàvem dins un jacuzzi pirolític i problema solucionat. També existien, esclar, piscines i fins i tot embassaments pirolítics per liquidar conflictes regionals. De fet, l'ONU havia esdevingut l'OCPMU, l'Organització dels Contenidors Massius Pirolítics Units.

Així i tot, no era un món perfecte. No podia dir mecaguntot perquè en fer-ho es disparava una alarma aquàtica que feia desaparèixer el renec i el malestar, però em deixava molla de cap a peus i amb el pentinat fet un fàstic. Quan tafanejava sobre el lífting a què s'havia sotmès el meu cap de departament amb comentaris miserables i deliciosos, una llum estúpida i insistent m'entrava per una orella i em sortia per l'altra fins a fer-me oblidar la conversa que estava mantenint. El més refotut era l'hora del telenotícies, quan la conductora de l'informatiu em mirava als ulls per anunciar-me les virgueries financeres de Ruiz Mateos, o retransmetia la demanda de censura d'E-Cristians a l'obra de teatre Gang bang, de Josep Maria Miró, al TNC, o la veu en off deixava anar amb aquella alegria que AENA i els sindicats no s'entenen i que els usuaris dels aeroports tornaran a patir per enèsima vegada un gran trasbals. Gràcies a la televisió amb TDT pirolítica res m'afectava, però per dins em coïa aquella sensació, aquell formigueig indefinit, aquell enyor de l'existència de la saludable mala llet.

Més continguts de