Mor Elisabeth Eidenbenz, fundadora de la Maternitat d'Elna
Va salvar les vides de 597 nens, fills de refugiats republicans reclosos al camp d’Argelers després de la derrota republicana
BarcelonaElisabeth Eidenbenz (Wila, Zuric, 1913) ha mort aquest matí Zuric als 97 anys. Fundadora de la Maternitat d'Elna, va salvar les vides de 597 nens, fills de refugiats republicans reclosos al camp d’Argelers després de la derrota republicana. Més enllà de la Maternitat d'Elna, a més, Eidenbenz va recórrer Europa, des de Burjassot en plena Guerra Civil espanyola fins a la Viena posterior a la Segona Guerra Mundial, per donar ajuda a qui més ho necessitava: nens i dones. La historiadora Assumpta Montellà va recuperar la seva història al llibre La maternitat d'Elna i més tard Elisabeth Eidenbenz, més enllà de la maternita d'Elna. El 2006, Eidenbenz va ser guardanada amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya.
La biografia publicada per l’historiadora Assumpta Montellà descobria sencera la figura d?Eidenbenz, que després de la Segona Guerra Mundial va continuar amb l’ajuda humanitària. L'ARA va dedicar-li un reportatge que avui és adient recuperar per homenatjar la seva figura.
"He estat molt a prop d’aquell patiment, dones que intuïen la mort dels seus fills desnodrits, i quan arribaven a la casa d’Elna es refeien. La mirada de gratitud d’aquelles dones no s’esborra mai de la memòria. ¿Hi ha alguna cosa millor que recuperar vides, com les de la maternitat d’Elna? Crec que vam guanyar la nostra lluita particular contra les guerres en un món d’entreguerres”, relata la Schindler catalana a Elisabeth Eidenbenz. Més enllà de la paternitat d’Elna, que Ara Llibres va publicar el 20 de gener.
A Eidenbenz no li agrada gaire parlar dels seus sentiments. L’hi va deixar ben clar a Assumpta Morellà, quan la historiadora i escriptora va voler indagar més sobre aquesta dona, que el desembre del 1939 va obrir la maternitat d’Elna al Rosselló i la va fer funcionar fins a la Pasqua del 1944, quan els nazis, davant l’evidència que s’havien trobat “elements jueus dins del recinte”, en van ordenar el tancament de manera immediata. En cinc anys en aquest casalot al sud de França van néixer 597 nadons, fills de mares exiliades: “No m’agrada gaire parlar dels meus sentiments si això és el que pretén. No sóc una heroïna, el sol fet de pensar que algú em pot posar aquesta etiqueta em posa nerviosa”. Malgrat les reticències, Montellà, que el 2006 ja va publicar La maternitat d’Elna , hi va persistir. Volia saber qui era Elisabeth Eidenbenz, qui era la dona que no es va rendir i que no va defallir malgrat veure que moltes criatures, quan ja s’havien guarit, pujaven a un tren que les portaria, probablement, a les cambres de gas: “Al llibre sobre la Maternitat parlava de la història de les mares i l’Elisabeth era tan sols una figura, volia aprofundir més en el personatge, a més molts lectors es van quedar amb les ganes de saber més sobre aquesta dona”, explica Montellà.
“No va ser fàcil -admet la historiadora-. L’Elisabeth guarda molt les distàncies, té un caràcter molt germànic i l’educació protestant li flueix per tots els porus de la pell i la personalitat. Sempre trobava barreres i respostes monosíl·labes, fins que vaig descobrir, de manera força fortuïta, que amb la música abaixava la guàrdia”.
Eidenbenz va arribar a Espanya en un dels primers combois de voluntaris, a principis del 1937. Tenia 22 anys i es va instal·lar a Burjassot (València), on amb altres voluntaris atenia centenars de dones embarassades que fugien de les zones ocupades. Seria la darrera a marxar la primavera del 1938. Poc temps després de tornar a Suïssa, li van trucar per dir-li que la tornaven a necessitar.
La rebel·lia envers els buròcrates
A Argelers, la immensa platja francesa on els exiliats, envoltats per filferros, havien aixecat barraques amb les quatre mantes que portaven, les condicions eren extremes. Eidenbenz va arribar a Perpinyà el març del 1939: “Vaig veure una dona que cridava, duia un nadó al coll i era mort. Duta per la desesperació, li havia fet un biberó amb aigua de mar i l’havia matat”, recorda al llibre.
“Si em necessiten dic sempre que sí! Era el meu deure envers el compromís que havia adquirit amb l’Ajuda Suïssa i amb una generació de nens i nenes que ja havien patit prou amb la guerra, i aquí ara els tocava l’abandó de tothom. No era just, calia que recuperessin la confiança en les persones, i aquells camps francesos només els abocaven a l’odi”.
El 5 de desembre del 1939 obria les portes la matenitat d’Elna i, en poc més de quinze dies, hi naixien sis criatures. Eidenbenz va decidir no quedar-se al marge i ni tan sols va capitular quan els nazis van entrar a París i els agents de la Gestapo trucaven a la porta demanant per les mares jueves. La Creu Roja demanava que es respectessin dos principis irrenunciables: neutralitat i no ingerència. Això implicava que havies de col·laborar amb el govern de Vichy: “En el meu interior em rebel·lava i desobeïa tant com podia. Jo no era cap buròcrata del govern de Vichy ni de la Creu Roja que em quedés darrere la meva taula sense prendre partit. Hi ha moments a la vida que no valen les mitges tintes, i t’aixeques d’una revolada, t’ho mana el cor. Això va comportar que m’expedientessin diverses vegades”.
Amb el desembarcament de Normandia, Eidenbenz va tornar a Suïssa. No s’hi va estar gaire temps. Després que la bomba atòmica destruís Hiroshima i Nagasaki, treballaria durant deu anys ajudant els que s’havien quedat sense casa a Viena, la ciutat més destruïda , juntament amb Varsòvia, per les bombes. “Treballàvem de nit i de dia, amb fred i gana, convivíem amb les rates”. A partir del 1956 va treballar a favor de la reinserció laboral femenina, va tornar a exercir de mestra i va ensenyar a llegir a moltes dones analfabetes, filles, en la majoria de casos, de famílies desestructurades.
Les altres Elisabeths
Una vida molt intensa, la que ha viscut fins ara aquesta dona nascuda el 1913 a qui no li agrada gaire que li preguntin sobre la seva vida íntima: “Em considero la mare dels cinc-cents noranta nadons de la maternitat d’Elna, li sembla poc? Moltes persones m’han preguntat per què no m’he casat, per què no he tingut fills… però sempre he pensat que no hauria estat ni una bona esposa ni una bona mare. És una resposta prou clara?” Saber qui és Elisabeth Eidenbenz és molt difícil, “no s’acaba d’arribar mai al fons”, admet Montellà. “És una persona molt tenaç, molt tossuda, molt perseverant i molt coherent amb el que pensa. Ella pensa que ha d’ajudar, que ha de ser solidària i té el pacifisme en el seu disc dur”. Hi ha, però, moltes altres Elisabeths anònimes. “La recerca sobre dones ha estat sempre tan minsa… Resseguir les seves petjades és molt difícil, perquè ja no en queda cap de viva i tampoc són vius els testimonis. Ja no som a temps de rescatar la seva història -lamenta Montellà-. Si alguna cosa tenen en comú totes aquestes dones que van viure la guerra és que “cauen una vegada i una altra i es tornen a aixecar una vegada i una altra, perquè això les enforteix, i encara s’entossudeixen més amb els seus ideals. No es rendeixen mai”.
Foto: Ajuntament d’Elna
