Cinema
Cultura 27/04/2017

Jonathan Demme, el cineasta inquiet

Mor als 73 anys víctima d’un càncer d’esòfag el director d’‘El silenci dels anyells’ i ‘Filadèlfia’

Xavi Serra
3 min
Mor Jonathan Demme, el director d''El silenci dels anyells'

BarcelonaQuan va visitar el Festival de Sant Sebastià el 2008 per presidir el jurat, Jonathan Demme va portar sota el braç un documental sobre Neil Young que ni tan sols havia acabat de muntar, Trunk show. “El Neil em va convidar a anar de gira amb ell i em va semblar el més normal portar la càmera i enregistrar-lo”, va explicar amb senzillesa. Demme era un d’aquells directors que no es plantegen el cinema com una carrera, sinó com un acte natural, com respirar. Les seves pel·lícules, variades com són, respiren totes autenticitat, passió pel cinema i per la vida. No es va obsessionar mai per repetir l’èxit d’ El silenci dels anyells i va rebutjar ofertes astronòmiques per filmar les seqüeles. Va preferir rodar documentals, videoclips, concerts, sèries de televisions o ficcions que l’estimulessin, i girava així l’esquena a Hollywood marcant el seu propi ritme. Com havia fet sempre.

Demme va morir ahir als 73 anys com a conseqüència d’un càncer d’esòfag i les complicacions cardíaques derivades de la malaltia. La inesperada mort de Demme talla en sec la carrera d’un cineasta en plena activitat: fa només any i mig del seu últim llarg de ficció, Ricki, amb Meryl Streep fent de rockera veterana amb maldecaps familiars. I el Nadal passat Netflix estrenava Justin Timberlake + The Tennessee Kids, un concert extraordinàriament filmat per un dels directors amb més talent per posar la música en imatges. No era cap sorpresa: el seu documental del 1984 Stop making sense, que captura els Talking Heads de David Byrne a l’escenari, ja era tota una lliçó sobre com filmar un concert de pop que marcava un punt d’inflexió en el gènere.

Com a tants cineastes dels 70, va ser Roger Corman qui va donar-li les primeres oportunitats en el cinema dirigint cintes exploitation i de sèrie B que li van permetre saltar a Hollywood i mostrar el seu talent per la comèdia dramàtica en títols com Handle with care, Melvin i Howard i la frustrada Noies en peu de guerra, un vehicle al servei de Kurt Russell i Goldie Hawn que el va enfrontar als productors. La reacció va ser tornar al cinema indie amb Stop making sense i la irresistible i inclassificable comèdia Alguna cosa salvatge, que va posar en el mapa Melanie Griffith i Jeff Daniels.

El que ningú podia haver imaginat el 1991 era que el seu retorn a Hollywood -després de dirigir Michelle Pfeiffer a la simpàtica comèdia de gàngsters Casada amb tots - seria el film que redefiniria el gènere de terror als 90. El silenci dels anyells va ser l’únic thriller de terror de la filmografia de Demme, conscient potser de la perfecció d’una pel·lícula que va regalar al gènere un dels grans monstres, Hannibal Lecter. En un gir de 180 graus, el director va estrenar-se l’any següent en el melodrama amb Filadèlfia, una història sobre la lluita d’un advocat homosexual i malalt de sida contra el bufet que el va acomiadar. El temps no ha sigut benèvol amb la pel·lícula, un telefilm inflat i carregat de bones intencions, però és innegable el seu impacte en la normalització dels homosexuals en el cinema comercial i la lluita contra l’estigma social de la sida. Filadèlfia posa en primer pla el perfil lliberal de Demme com a activista polític, un compromís que no cal gratar gaire per trobar en la majoria de les seves pel·lícules, fins i tot dues de tan diferents com el thriller polític El missatge de la por i la comèdia indie La boda de la Rachel.

La història recordarà que Jonathan Demme va dirigir l’únic film de terror premiat amb l’Oscar a la millor pel·lícula i que va transformar la carrera de Tom Hanks amb Filadèlfia, però són les seves comèdies estripades i documentals musicals els que han influenciat Alexander Payne i Paul Thomas Anderson. No s’ha de minimitzar el seu llegat.

Quatre pel·lícules d’una carrera molt diversa

1. ‘Stop making sense’

Des de l’aparició de David Byrne a l’escenari amb un radiocasset per cantar Psycho killer sabem que el film no és només un concert, sinó una narració total de música, llums i escenografia.

2. ‘Alguna cosa salvatge’

Un banquer convencional i una noia que acaba de conèixer s’embarquen en un viatge ple de mentides, música, sexe i perills. Una comèdia transgressora i excitant que canvia de gènere dos o tres cops.

3. ‘El silenci dels anyells’

L’adaptació del bestseller de Thomas Harris és el thriller de terror per excel·lència. Una faula perversa sobre l’atracció inconfessable entre una agent de l’FBI i un psicòpata caníbal, l’immortal Lecter.

4. ‘Filadèlfia’

La història de l’advocat d’èxit acomiadat de la feina quan es descobreix que està malalt de sida permet a Demme elaborar un sentit al·legat cinematogràfic en contra de la discriminació.

stats