Publicitat
Publicitat

OBITUARI

L'autora de 'Quan érem capitans' va guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Mor Teresa Pàmies, l'última veu de l'exili

L'escriptora Teresa Pàmies, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, va morir ahir a Granada als 92 anys. L'autora de Quan érem capitans era l'última veu de la literatura de la guerra i l'exili.

Teresa Pàmies, com tanta altra gent de la seva generació, va patir en primera persona la successió de barbàries que van definir el segle XX. La guerra, l'exili i el mirall deformant de les ideologies van marcar tant la seva vida com la seva obra literària, reconeguda amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2001. Pàmies va ser la segona dona a rebre el premi, després de Mercè Rodoreda. La seva experiència vital i els seus llibres també reflecteixen una part molt significativa de la història del país. "Sóc una cronista del meu temps", va dir el 1975. Ho va ser pràcticament fins al final. Teresa Pàmies va morir ahir a Granada, a casa del seu fill Antonio. Tenia 92 anys.

Nascuda a Balaguer el 8 d'octubre del 1919, només tenia 16 anys quan Franco va fer trontollar la República. Era filla "del roig del poble", el militant comunista Tomàs Pàmies. "A mi em va fer comunista el meu pare", explicava. Pocs mesos després, a Lleida, ja formava part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), l'organització juvenil del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Allà va compartir joventut i compromís polític amb qui seria el seu marit, Gregorio López Raimundo, mort el 17 de novembre del 2007. Eren temps de militància i lluita en dos fronts, el militar i l'ideològic, quan la força de la doctrina s'imposava al diàleg.

Aquells primers anys els va recordar el 1974 en el llibre Quan érem capitans . Entre els records, hi ha la fundació de l'Aliança Nacional de la Dona Jove, el 1937, i els seus primers escrits publicats a la revista Juliol . Com a membre del comitè executiu de les JSUC, el 1938 va participar en el Congrés Mundial de la Joventut per la Pau celebrat als Estats Units i va formar part d'una gira de propaganda per convèncer el govern nord-americà que ajudés la República. Sense fortuna.

La dona als camps de refugiats

"Les mares amb infants petits eren les més exposades, les que carregaven amb tot el pes de l'exili. Jo encara no era mare i no podia entendre-ho, però anys després, amb fills nascuts per aquests mons de Deú, he pensat moltes vegades en les mares de l'èxode, i encara les he admirat més". Aquestes paraules ressonen a Quan érem capitans . Pàmies parla de la misèria de l'exili al camp de refugiats de Magnac-Laval, on va anar a parar després de la caiguda de Barcelona, el gener del 1939. Ella, que havia sospitat del feminisme perquè "debilitava la lluita obrera", va tenir consciència del que significava ser dona, no només en temps de guerra. L'exili va ser la segona gran experiència, i el motor de bona part de la seva producció literària, sobretot a Quan érem refugiats (1975), Gent del meu exili (1975) i Aventura mexicana del noi Pau Rispa (1982).

Del camp de refugiats va passar a París. Pàmies i López Raimundo van aconseguir fugir. Primer a la República Dominicana i després a Cuba i a Mèxic, on va assistir a cursos de periodisme a la Universitat Femenina. El 1947, mentre el seu marit tornava a Barcelona per treballar en la clandestinitat -va ser empresonat del 1951 al 1954-, ella es va instal·lar a Belgrad, fins que les discrepàncies entre Moscou i el règim de Tito la van dur a Txecoslovàquia.

Pàmies va fixar la residència a París, amb López Raimundo anant i venint com a dirigent del PSUC en la clandestinitat. Mentre tenia cura dels fills, entre ells l'escriptor Sergi Pàmies, va col·laborar en les revistes Oriflama i Serra d'Or . El 1967 va guanyar un premi als Jocs Florals celebrats a Marsella. Tres anys després, Testament a Praga , escrit amb el seu pare, va rebre el premi Josep Pla. Va ser el punt final a l'exili físic. Pàmies va tornar a Barcelona el 1971. Tenia 52 anys i va començar a dedicar-se amb intensitat a la literatura. Va publicar una trentena llarga de llibres, entre novel·les, assaigs, poemaris, cròniques de viatges, reculls de col·laboracions periodístiques i la biografia de Dolores Ibárruri, la Passionària .

Va col·laborar al diari Avui des del 1976 fins al 2009, quan ja tenia 90 anys. També va participar a El matí de Catalunya Ràdio amb la secció Coses de la vida a ritme de bolero , en què il·lustrava notícies d'actualitat amb un bolero.

Amor clandestí

El testimoni literari de Pàmies va ser essencial en els primers anys de la democràcia. Representava el record de tot el que havien escapçat la guerra i l'exili, al país i a ella com a dona. En aquest sentit, és especialment significativa la novel·la Amor clandestí (1975). Hi explica, des de la ficció, la història d'una dona de 52 anys que torna de l'exili amb els fills per retrobar-se amb el seu marit, que viu en la clandestinitat. El 2008, un any després de la mort de López Raimundo, Pàmies li va dedicar Informe al difunt .

Més continguts de