Cultura 26/04/2017

Mor Xavier Corberó, l’escultor que estava despert

L’artista, de 81 anys, és autor de nombroses escultures públiques i de les medalles dels Jocs Olímpics

Cristina Ros
6 min
L'escultor Xavier Corberó

Barcelona“Ser artista no vol dir res més que estar despert”, solia dir Xavier Corberó quan li preguntaven pel que significa la seva feina. Aquest dilluns a la nit, Xavier Corberó va morir a Esplugues de Llobregat amb 81 anys després que a finals del mes de febrer patís una afecció cardíaca. Qui va ser un dels grans escultors catalans de l’últim segle deixa un llegat immens a Barcelona: no només és l’escultor que més obres té als espais públics de la ciutat i arreu de Catalunya, sinó que es va encarregar de les gestions per aconseguir que grans artistes nord-americans fessin escultures immenses expressament per a la remodelació de les barriades del cinturó de Barcelona, a començaments dels anys 80.

Una obra de grans dimensions de Xavier Corberó a l'exterior del seu taller

Entre les escultures més destacades que va fer Corberó hi ha el monument a Josep Tarradellas, ubicat a l’avinguda que porta el nom del president, el conjunt escultòric 'Homenatge a ses Illes', situat a la plaça de Sóller, a Nous Barris, i una peça de grans dimensions dedicada a la figura del viatger instal·lada davant del Palau de Congressos de l’avinguda Diagonal, totes elles a Barcelona. També hi ha obres seves als carrers de Sitges, Granollers, Esplugues de Llobregat i Girona, a més de nombroses ciutats dels Estats Units. Així mateix, Xavier Corberó va ser l’autor de les medalles dels Jocs Olímpics de Barcelona. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi. El comiat se celebrarà avui a tres quarts de dotze al tanatori de Sant Gervasi.

Un ofici de família

Xavier Corberó i Olivella va dedicar tota la seva vida a l’art. Va néixer el 13 de juny del 1935 a Barcelona en el si d’una família que es dedicava a l’orfebreria i la metal·listeria artística des de feia dues generacions. Ell seria la tercera com a net de Pere Corberó i Casals (Lleida, 1877 - Barcelona, 1959), un home d’esperit modernista: metal·lista, repujador, pintor, músic, un dels fundadors del FAD (Foment de les Arts Decoratives) i autor, entre altres obres, de la gran làmpara de l’escala d’honor de la seu de l’Ajuntament de Barcelona o del sepulcre de Santa Joaquima de Vedruna, a l’oratori del Mas Escorial de Vic. El pare de Corberó, Xavier Corberó i Trepat (Barcelona, 1901 - 1981), era bronzista i va ser un dels professors fundadors de l’Escola Massana, el 1929, on l’escultor començaria la seva formació en l’especialitat de repujador. En tot cas, Xavier Corberó havia après l’ofici al taller familiar des de petit.

Fins al seus últims dies, la seva obra és un homenatge a la feina artesana. Així ho remarca l’historiador i crític d’art Robert Hughes a la introducció de Barcelona, un llibre que va dedicar al seu amic Xavier Corberó. Segons Hughes, Corberó tenia “un art inusitat per esculpir el marbre fins a convertir-lo en delicades conquilles, ales i mitges llunes”. El mateix Corberó deia: “L’ofici no s’ha de notar; quan es nota, malament. Esclar que, si modeles, les mans de l’escultor apareixen més que si talles. Però jo, sobretot, soc tallador, no soc modelador, i això vol dir que estic al servei de la peça, i no la peça al meu servei”.

Xavier Corberó amb Marcel Duchamp a Cadaqués

De Barcelona al món

Xavier Corberó encara no havia fet vint anys quan va exposar, el 1955, a la III Biennal Hispanoamericana d’Art de Barcelona, els treballs que havia fet amb la tècnica de repujat a l’asta que havia après a l’obrador familiar i a l’Escola Massana. Totes les peces que hi va exposar les va adquirir Salvador Dalí, a qui en aquells moments no coneixia però amb qui després establiria una gran amistat.

En aquell moment, i sense acabar els estudis a la Massana, va decidir marxar a continuar la seva formació a l’estranger, “i deixar així enrere aquella Espanya tancada i grisa del franquisme”, segons deia. Va anar a París, on no va trobar “res de nou”. Seguidament, es va dirigir a Suècia, “perquè volia conèixer com era un país socialista”. També la va abandonar al cap de poc temps, perquè va comprendre que “ho tenien tot preparat per a la malaltia i per a la mort, però res per a la vida”. Va acabar a Londres, on, entre finals del 1955 i el 1959, va assistir a la Central School of Arts and Crafts, depenent del Royal College. Hi va conèixer David Hockney, que anys després el visitaria sovint a Esplugues.

Les escultures i relleus creats en aquells anys a Londres es van reunir en la que seria la primera exposició individual de Xavier Corberó: el 1959, a la Galerie du Capitole, a Lausana (Suïssa). A Barcelona no hi exposaria fins un any després. També el 1960 va participar per primera vegada al Saló de Maig, on la seva obra va ser reconeguda amb el premi Manolo Hugué. L’any següent, el 1961, de nou al Saló de Maig, va ser premiat amb el Ramon Rogent. A partir d’aquells moments, Xavier Corberó es va convertir en un dels escultors més presents a les galeries catalanes. Va exposar a Cadaqués, on formava part de la colla del Marcel Duchamp, que amb els seus amics li van obrir la porta d’entrada als Estats Units. El 1964, amb poc menys de 30 anys, va exposar a l’Art Institute de Chicago i a l’Art Council de Miami.

Va ser a Nova York, durant la seva primera exposició a la Galeria Staempfli, el 1966, que va conèixer Dalí i es van fer inseparables, fins al punt que l’artista de Figueres, al final de la seva vida, va demanar que fos Xavier Corberó qui fes l’escultura d’homenatge que Barcelona li volia dedicar a la plaça de la Catedral, una peça que ell va desistir de fer per no aixecar una forta polèmica. En tot cas, amb un peu a Esplugues i l’altre a Nova York, se succeïen les exposicions de Xavier Corberó per diversos continents, i la seva obra va passar a formar part de museus com el MoMA, l’Stedelijk, el Victoria & Albert Museum o el Macba.

Paral·lelament a la seva obra, la vida de Xavier Corberó es dibuixa a través de cèlebres i íntimes relacions: amic de Dalí, de Duchamp, de Joan Ponç, de Manuel Viola, d’Antonio Gades, de Man Ray, de David Hockney, de la bailaora Carmen Amaya, del psiquiatre Mariano de la Cruz, del mecenes mallorquí Bartomeu March, de la ballarina Margot Fonteyn, íntim de Joan Manuel Serrat, de Moncho “el del bolero”, d’Elsa Peretti i de tants altres. Va conèixer Picasso, Miró, Vicente Escudero, va tenir Margaret Thatcher a la seva casa d’Esplugues, on també va rebre, sense aixecar-se del llit, Woody Allen quan aquest va escollir la casa de Corberó com un dels escenaris de Vicky Cristina Barcelona. Xavier Corberó, al marge d’escultor, va ser tot un personatge, dotat d’un fi sentit de l’humor. Solia dir: “Per fer alguna cosa, sigui el que sigui, has d’estar despert, és a dir, adonar-te una miqueta més que els altres de segons què. I llavors expliques allò que veus i si els altres no tenen res més a fer, s’hi fixen. I si els agrada, a sobre et paguen. Si hi ha un moment una mica fotut, pel que sigui, ni et miren, ni et veuen, ni res”.

Quan Corberó i Bohigas van voler que l’art fos al carrer

En tres anys, del 1981 al 1983 -incloent-hi el canvi d’alcalde de Narcís Serra a Pasqual Maragall, i amb l’arquitecte Oriol Bohigas al front de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona-, es van crear més de 40 noves places i més de 15 parcs i jardins a la ciutat, dissenyats per arquitectes catalans. Va ser en aquest marc -al qual es va afegir la preocupació de Corberó i dels seus amics artistes, sobretot dels EUA, per la consolidació de la democràcia a Espanya- que va néixer la idea d’incorporar escultures de grans artistes “a la morfologia urbana i al sistema de símbols de la nostra col·lectivitat”, com va escriure Bohigas.

En bona mesura gràcies a les gestions de Xavier Corberó, Barcelona té obres de Richard Serra, Anthony Caro, Bryan Hunt, Claes Oldenburg, Beverly Pepper, Botero, Ellsworth Kelly, Mario Merz, Rebecca Horn o Roy Lichtenstein, gairebé totes situades als barris del cinturó de Barcelona que l’Ajuntament volia dignificar.

Xavier Corberó al seu taller amb una de les seves obres
stats