Mor l'actor Jordi Dauder
S'arrapava a la vida i a l'ofici amb passió. No va deixar de treballar fins l'últim dia, però la malaltia es va endur, ahir a la matinada, als 73 anys, l'actor Jordi Dauder. Mor un home de moral incorruptible.
Barcelona.L'últim que s'ha de perdre a la vida són els ideals. L'actor i escriptor Jordi Dauder va ser fidel a aquest principi des que va néixer a Badalona el 1938 i fins que va morir, ahir a la matinada, a la Clínica Ruber de Madrid. Tenia 73 anys, i en feia més de seixanta que s'aferrava al seu compromís polític.
Al gener, en l'última etapa de la seva llarga batalla contra el càncer, l'Acadèmia del Cinema li va atorgar el Gaudí Honorífic. Va pujar a l'escenari amb penes i treballs, agafant-se als seus col·legues Enric Majó i Joan Crosas. Tot i això, plantat davant del micròfon, va tenir esma per fer un dels seus últims crits reivindicatius: "Els actors tenim el compromís de lluitar contra tot el que posa en perill la cultura. Sigui dient "no" a la guerra, dient "no" a la crisi, dient "no" a les retallades dels pressupostos. Encara hem de dir "no" a moltes coses!", va dir amb vehemència.
Tenia 5 anys quan va veure com els nacionals s'enduien el seu pare a la presó. La lluita per les seves conviccions va anar, des d'aleshores, per davant de tot. El 1957 va ser un dels estudiants de Belles Arts que es va tancar a la Universitat de Barcelona, i arran d'això es va exiliar a París durant 15 anys, on va estudiar Història i va aprofitar l'eco dels sectors afins al Maig del 68 per fundar la Lliga Comunista Revolucionària.
De tornada a Catalunya, va treballar de llibreter i va fer crítica a la revista de literatura Quimera . No va deixar cap lluita per verda: va ser a Portugal a la Revolució dels Clavells, als campaments saharauis, a les manifestacions antiglobalització, a la lluita veïnal badalonina i, quan Tejero va entrar a les Corts madrilenyes, hauria fet la guerra per defensar la democràcia.
La seva carrera d'actor es va fer esperar. Dauder es va introduir en el teatre professional al costat del valencià José Sanchís Sinisterra i els membres del Teatro Fronterizo. Amb ells va acceptar el seu primer paper a El gran teatro natural de Oklahoma , l'any 1983. El cineasta català Pere Portabella va ser dels primers a dur-lo a la gran pantalla. El 1989 van rodar plegats El pont de Varsòvia , on Dauder compartia càsting amb actors de la talla de Carme Elías, Josep Maria Pou i Francesc Orella. Ventura Pons no va trigar gaire a fixar-s'hi i a reclutar-lo per a un dels microrelats d' El perquè de tot plegat (1994). Encara el va fitxar en quatre pel·lícules més.
Una fama tardana
Però la cara de Dauder no es va fer realment coneguda fins que va encarnar el personatge de Mateu Montsolís al serial de TV3 Nissaga de Poder , que es va emetre entre el gener del 1996 i el maig del 1998. La seva popularitat va pujar com l'escuma. Va augmentar l'activitat en el món del doblatge i va posar la veu a Star Wars i Matrix , entre d'altres. També va trepitjar l'accelerador a la gran pantalla, al costat de cineastes de tot el món, com Ken Loach i Michel Houellebecq. El 2008 va formar part del repartiment de la premiada Camino , de Javier Fesser, amb un paper que li va merèixer el Goya al millor secundari. El mateix any feia el seu personatge favorit, de president republicà, a Azaña, cuatro días de julio , que li va valdre un Gaudí. També el 2008 va ser l'any de la merescuda Creu de Sant Jordi.
Va seguir treballant al teatre sota la direcció de Sergi Belbel, Ariel García Valdés, Carles Alfaro i Helena Pimenta, entre d'altres. Són especialment recordats els recitals de poemes del seu estimat Martí i Pol juntament amb Lluís Llach. De l'última estrena al Teatre Lliure, El bordell , el 2008, Majó en recorda: "Assajàvem de 3 a 9 i després agafava l'AVE per anar a Madrid. Feia radioteràpia al matí i tornava a la tarda. Jo li feia broma dient que no el mataria el càncer sinó un infart, pel ritme que duia". El seu llegat és la seva breu i brillant carrera però també un compromís social resumit en l'última frase del discurs als Gaudí: "Visca la república del cinema!".
