Publicitat
Publicitat

L'AUDITORI. SALA 2. 19 DE MARÇ

L'asturià va organitzar el repertori del concert al voltant de l'últim disc

Nacho Vegas passeja amb seguretat i elegància per la zona bruta

Nacho Vegas sempre ha pogut confiar en les seves cançons. Des de fa un parell d'anys, també pot confiar en ell mateix. Es pot permetre allò que només està reservat als artistes més importants. Pot deixar fora del repertori dels concerts cançons que qualsevol músic mataria per tenir. I no ho fa per caprici, sinó perquè cada nou disc incorpora almenys un parell de peces que reclamen un espai propi, el to de les quals exigeix recuperar del passat unes cançons i no unes altres. Vegas no fa concerts autocomplaents basats en els grans èxits.

Les dues actuacions a L'Auditori en són una bona prova. Ara com ara, ningú no té prou arguments per discutir que La gran broma final no tanqui el concert abans dels bisos. Aquesta cançó, la més destacada de l'àlbum La zona sucia , ocupa el lloc de privilegi que abans va ser d' El ángel Simón , En la sed mortal , Ocho y medio , El hombre que casi conoció a Michi Panero , La pena o la nada o Morir o matar . I no només n'ocupa el lloc, sinó que les fa fora del repertori. Seria com si Guardiola guanyés la Lliga de Campions sense convocar Messi, Xavi i Iniesta.

La confiança de Vegas en ell mateix l'ha dut a organitzar els concerts del 2011 a partir de La zona sucia . Interpreta l'àlbum pràcticament sencer. Canvia l'ordre de les cançons i completa la resta amb temes d'altres discos que s'adiuen al to i a la instrumentació dels nous. Aquí és fonamental la complicitat d'Abraham Boba (teclats i acordió) i Xel Pereda (guitarres i banjo). Ells dos són els pilars que avui necessita l'asturià per cantar millor que mai i per reinventar les cançons en directe. Tot plegat, amb l'elegància de qui se sent molt segur del que està fent.

El concert de dissabte va començar amb Cuando te canses de mí , la cançó que obre La zona sucia . Després va anar intercalant peces de discos anteriors, però sense donar més importància a cap altra. De Manifiesto desastre (2008) va tocar Dry Martini, SA i Detener el tiempo . De l'EP Esto no es una salida (2005), Hablando de Marlén , una joia del gòtic cantàbric que va enllaçar amb Maldición , del doble CD Cajas de música difíciles de parar (2003). De l'EP Canciones desde palacio (2003), Canción de palacio #7. Del disc El tiempo de las cerezas , compartit amb Enrique Bunbury, Va a empezar a llover . I de Verano fatal , el que va fer amb Christina Rosenvinge, Me he perdido .

Només el bis, amb l'excepció de Tabernarios , va trencar la coherència musical del concert. Primer amb la magnífica versió de The stranger song , de Leonard Cohen, que Vegas va interpretar tot sol amb la guitarra acústica. Després amb El mercado de Sonora , el tema que tanca l'últim treball del cantautor i que sembla més de Bunbury que de l'asturià.

Més continguts de