Vetllada napolitana al Teatre Lliure
Barcelona“Napule c’a canta / Napule c’a feta / Napule e’ delinquenza / Napule senza speranza / Napule ci sta ‘o sole / Napule ci sta ‘a luna...” Una mena de torrencial lletania que aboca un retrat descarnat, desinhibit, apassionat, turmentat i també amorós del Nàpols de Mimmo Borrelli amb el qual Toni Servillo va començar una vetllada de lletra i música tan sòbria i elegant en la forma com irreverent i divertida en el contingut. Una successió de moments sensibles per a qui vulgui escoltar de la mà d’aquell Toni Servillo que ens va entusiasmar l’any passat al Lliure, del seu germà Peppe i del magnífic Solis String Quartet.
La parola canta parla sobretot, però no únicament, de la diversitat de Nàpols, de l’esperit napolità per ser més acurats, del pensament artístic italià per ser més extensius, amb poemes i cançons, però ho fa des d’una òptica moderna gens folklorista i amb una estètica contemporània en què la tradició només s’endevina. Peppe Servillo canta temes populars de Renato Carosone ( Maruzzella ) o l’alegre i estimulant Dove sta Zazà, de Raffaele Cutolo. Toni Servillo relata la divertida mort i pujada al cel d’un pispa que està a punt de provocar l’èxode de la Sagrada Família del Paradís (Vincenzo De Pretore) del gran dramaturg Eduardo de Filippo.
Reivindicació del napolità
Moments també per a una poesia de compromís social amb Raffaele Viviani i un bis per tancar la nit amb una amarga reivindicació de la llengua napolitana, menystinguda per l’italià oficial i que no obstant és la que es va fer servir durant quasi tota la vetllada.
A La parola canta regna un ajustat i delicat equilibri entre els germans Servillo i el sorprenent Solis String Quartet. Dos violins, una viola i un cello amb arranjaments de sonoritat contemporània, ja sigui amb una tarantel·la o acompanyant les versions amb aires de Festival de Sanremo que canta Peppe Servillo, i que circulen igual de bé tant per les partitures romàntiques com per l’ Allegro pizzicato de Béla Bartók oel Minuano de Pat Metheny.
Inexplicablement, les cançons de Peppe Servillo no tenien sobretitulat i diríem que això trencava la comunicació entre l’escenari i la platea i refredava la calidesa d’una feliç i deliciosa trobada d’aire mediterrani.
