Publicitat
Publicitat

Narcís Comadira: La lentitud perdurable

En certa manera, aquestes ratlles difícilment podran ser una ressenya. Més aviat un plagi, un plagi del pròleg del mateix poeta, que en dir les coses tan clares i belles, no deixa gaire espai a desviacions crítiques. Amb prou esforç una aproximació, i el risc inevitable de l'estropell reduccionista que produeix el comentari vulgar. Intentar, doncs, transmetre un cert esperit i les sensacions intenses que suscita la lectura d'aquest poemari excepcional que és Lent .

El darrer volum de poemes de Narcís Comadira (Girona, 1942) és un llibre que punxa. Conté alguna realitat que traspassa i recala en el fons, quelcom més enllà d'un seguit d'instants puntuals emotius. Queda, cremant, a foc lent, l'escalf d'una brasa poètica que evoca esguards essencials, inexorables, de l'afer de viure. Hi transpira un sentir postrem, una humanitat bondadosa que acompanya en soledat, produint, a recer del dolor solitari, l'emmelangiment d'un afecte tendre i solidari. Potser perquè s'hi troba una atmosfera dolençosa i sincera, l'aire incert d'un anar acomiadant-se morosament de les coses. I, tanmateix, Lent produeix una meravellosa sensació d'alè vital, un cant escruixidor envers l'existència, al misteri de la plenitud del sentit que dóna una forma poètica exquisida, matisada i única: aquest increïble lligam entre concepte i llengua, que cenyeix el poema a una idea elevada, provocant alhora l'irreprimible misteri emocional.

A Lent hi ha trenta-tres poemes, dividits en dues parts. És una partió, al meu parer poc significativa, en el sentit que no talla ni desvia temàticament el fons del poemari, perfectament unificat. En tot cas, diria que No dir-te'n res , el torbador poema que enceta el volum, impregna i modula la intensitat tonal del llibre. No obstant això, la temàtica és fèrtil i variada, d'una diversitat inevitable sabent que la trajectòria lírica de Comadira es nodreix d'una existència personal molt culta, a la qual cal sumar-hi la riquesa de la imaginació pròpia i una especial sensibilitat, rerefons intel·lectual que no estalvia la crítica lúcida i coent. D'aquí la multiplicitat d'aquesta veu poètica tan excel·lent i matisada, d'una consciència escindida que inevitablement reflexiona i s'expressa.

Lent és el solatge d'una memòria que transita pel dolor i la saviesa, que pinta i evoca ciutats passejades, amics viscuts i morts, records d'infància que ultrapassen el desconcert de l'inexorable pas del temps, el llampec de l'art i l'artista, la bellesa important i l'afront d'aquesta consternació inevitable que és la mort. Davant d'això, l'acte d'una protesta suau i el capficall ficcionat de la memòria com una companya indestructible. Poemes magnífics, emotius, d'una transparència conceptual aclaparadora, com bé demostra la desolada Cançó de bressol , lament per la moribunda pàtria adormida; o la celebració a l'art veritable En lloança de les pedres rebeques ; o Malla fina , en què la memòria i la consciència de la mort cremen l'etèria i dolorosa meravella de viure; A la ciutat perduda , el deliciós i encantador passeig per la infància i Girona, o el tendre homenatge a Modest Prats, Val d'Orcia : "...quedem-nos/amb el pur escenari,/amb la llum i el perfum/i el sentit de les formes./Quedem-nos amb això, amb aquesta visió/que sembla màgica...", i tants d'altres poemes.

Ara que la vida corre tan de pressa i ignorant, assaborir Lent magnifica. Hi ha, en la poesia de Narcís Comadira, alguna cosa indescriptible i perdurable, tal vegada aquest fil interior que connecta amb la nostra soledat, tan comuna en tothom i tan pròpia alhora. A Lent hi ha el sentir profund de qualsevol vida, tan bellament definit i expressat que és impossible no abandonar-s'hi.

Més continguts de