Publicitat
Publicitat

ESTRENA DE LA SETMANA Anàlisi

'Cisne negro' és com un poderós vampir que clava queixalada des dels primers fotogrames

Quan Natalie Portman desplega les ales

Poques paraules s'atreveixen a esgarrapar com les imatges delirants de la nova pel·lícula de Darren Aronofsky (Nova York, 1969), director de Rèquiem per un somni (2000) i El lluitador (2008).

Cisne negro explica una història cruel i sàdica. Una fabulació tenebrosa, ambientada en el si d'una companyia de dansa clàssica, que transforma les harmòniques pintures de Degas en una espiral diabòlica. Perversa com els relats del danès Hans Christian Andersen, que llançava al foc la ballarina de cartró d' El soldadet de plom , i condemnava els dos peus amputats de Les sabatilles vermelles a fer puntes fins a quedar reduïts a pols. I qui diu Andersen, diu Michael Powell, que l'any 1948 va transformar aquest conte en una inqüestionable obra mestra de la història del cinema.

Si aquestes petites narracions ja semblaven torbadores, Aronofsky les supera amb una obra obsessiva i desafiant com un picador de gel, que du l'entrega artística més enllà de les possibilitats de la carn humana. Una bomba vírica que deixa tocat durant uns quants dies. Incontrolable, com un bon Lynch. Esquinçada per una relació de dobles que fa embogir la protagonista, Nina, en un desesperant tour de force , hereu de Doctor Jekyll i Mister Hyde. Un personatge inquietant, com l'Elisabeth Vogler de Persona (Ingmar Bergman, 1966). Histèrica i paranoica com la Myrtle Gordon d' Opening night (John Cassavetes, 1977). El resultat és una excel·lent pel·lícula de terror, que fa el camí dels Oscar amb cinc nominacions al portaequipatge -entre d'altres, les més importants: l'Oscar a la millor pel·lícula i al millor director.

La reina dels cignes
L'autèntica dansa té sempre dos ballarins. Aquí, l'un és la càmera de Darren Aronofsky, fosca, tremolosa i asfixiant. L'altre és Natalie Portman. O, per ser més exactes, el cos d'una Natalie Portman eixuta i allargassada com no l'havíem vista mai, que aquest any també aspira a endur-se una estatueta. Les costelles marcades a través del mallot, l'esquena musculada, la columna retallada i el coll reduït com si volgués ofegar-se a si mateix. Portman és bella i perfecta, però tan delicada com si fos de porcellana. I només cal que bufi una mica el vent perquè es comenci a esmicolar.

Potser el més angoixant de tota la pel·lícula és aquest cos en descomposició que es corromp en cada coreografia, que es desgasta amb cada tràveling -càmera en mà- i que perd una mica més d'alè cada vegada que es mira al mirall. En aquest punt, les paraules ja no poden parlar més, i és cosa del cinema encendre el centelleig d'imatges, i mostrar-nos com Natalie Portman desplega les ales de cigne dalt de l'escenari del Lincoln Center, mentre Txaikovski fa bullir passions.

Més continguts de