Nina: “Si no hi ha un respecte profund per les llibertats, mala peça al teler”

BarcelonaNina (Barcelona, 1966) es mou com un peix a l’aigua entre les bambolines del Teatre Barts. Des de finals de setembre fins al 14 de novembre hi encarna la Diana, una dona que pateix un trastorn bipolar i lluita per tirar endavant la seva família. És la protagonista de Casi normales, un musical sobre l’impacte de les malalties mentals que ve avalat per tres premis Tony i un Pulitzer.

Les malalties mentals no són un tema habitual en els musicals. Com ho aborda Casi normales?

Que una malaltia mental sigui el fil conductor d’un musical és sorprenent, sobretot perquè associem els musicals amb diversió. En aquest també n’hi ha, la gent riu i plora molt, però alhora és dur. El que el fa gran i ric és el fet d’explicar la tragèdia des de l’humor. Alguns psicòlegs i psiquiatres han dit que el musical està ple de tòpics en el bon sentit, perquè inclou frases i situacions que són habituals. Tant el guió com la partitura, que és d’una gran qualitat, fan que sigui una peça de matrícula d’honor.

La Diana pateix un trastorn bipolar que provoca conflictes amb el seu marit i la seva filla. Com ha construït el personatge?

La dificultat d’interpretar una persona amb trastorn bipolar rau en el pas del deliri al no deliri. La gran pujada d’adrenalina i la posterior baixada no són tan ràpides, però en teatre tenim només dues hores. Això és el que m’ha costat més. També m’he vist obligada a buscar una gestualitat que no em pertany per passar del deliri a la normalitat en només 10 segons. Hi ha una escena en què el meu personatge neteja i que jo no entenia. Parlar amb gent que pateix el trastorn m’ha servit per entendre que la neteja forma part dels símptomes i l’escena ha agafat tot el sentit.

Últimament estan arribant a Barcelona musicals que es fixen en situacions d’exclusió. A banda de Casi normales, penso en Fun home, que es podrà veure al gener. A què atribueix aquesta tendència?

El teatre hi és per divertir-nos i per sacsejar-nos. Hi ha la necessitat de reinventar-se, de buscar aquesta sacsejada amb els textos i les músiques. Forma part de l’evolució del gènere. També respon a la necessitat d’innovar i de sortir de l’estereotip de musical igual a diversió i a frivolitat. El gènere demostra que es pot anar a fons i que es pot parlar d’aquests temes cantant.

En quina situació es troba el gènere, actualment, a Catalunya?

Em fa gràcia quan diuen que el musical està de moda. El primer musical que es va fer a Espanya va ser el 1955. Des d’aleshores s’ha fet tanta producció que no es pot dir que el musical visqui ara un bon moment. En tot cas recull els fruits de la feina de moltes dècades i de molta gent, començant per les productores que aposten per un gènere caríssim i seguint per les escoles de formació, d’on surt gent jove amb una preparació espectacular. Després de tantes dècades, aquesta feina ha fidelitzat el públic, a qui no li fa basarda ni angúnia anar a veure un musical. Abans la gent em deia: “Se’m fa estrany que passis de parlar a cantar”. Això ja està desterrat.

Temps enrere era més habitual a la televisió, ara és més present als escenaris. Per què?

No he fet creu i ratlla a la televisió, però no em veig gaire en el que s’està fent ara. Soc una bèstia d’escenari, quan entro en un teatre tinc la sensació d’entrar a casa meva. M’agrada assajar, el treball artesà de cada dia, i això la tele no t’ho dona. Porto anys abocada al teatre musical i al vessant pedagògic. Ara mateix no m’interessa la televisió i veig complicat tornar-hi, però això no vol dir que si no surt un projecte engrescador no m’hi torni a abocar.

Una de les seves fites televisives va ser dirigir l’acadèmia d’ Operación Triunfo. El programa va tornar ahir a La 1. Es pot repetir l’èxit de la primera edició?

És impossible que es repeteixi perquè tots érem verges, des dels productors fins als concursants, passant per mi. No teníem cap mena de consciència de res, ho fèiem amb molta veritat. Aquella dosi tan bèstia de sinceritat i d’autenticitat va ser el que ho va fer triomfar. És com el primer amor, únic. Allò és irrepetible, no tornarà mai més. Ara, crec que el nou OT tindrà èxit perquè al darrere té un equip molt bo.

Més enllà dels escenaris, ha creat una acadèmia de formació de la veu. Per què aposta per aquest vessant pedagògic?

La veu és primordial i s’hauria d’educar des de ben petits. És l’eina d’interacció i comunicació per excel·lència, un element de supervivència. No en som conscients, però és el nostre DNI sonor. Hauria de ser matèria obligatòria a les escoles. Tampoc hi ha la percepció que un problema de veu sigui un problema de salut, quan és així. Et fas una contractura i vas al fisioterapeuta, i en canvi tens un mal crònic a la veu i no tens l’impuls d’anar al metge si no la necessites per treballar.

El moment polític ha sacsejat tots els sectors, també el teatral. Com ho està vivint?

Amb preocupació i estupefacció, em sembla increïble que tot això estigui passant. Estem vivint un moment històric. Algunes coses hauran de canviar per força, però el dia a dia em fa patir per totes les injustícies que estan passant. Per a mi no hi ha bàndols, tots hauríem d’estar del costat de la llibertat. Tant de bo sortim tots al carrer, ens trobem i ens abracem. Si no hi ha un respecte profund per les llibertats, mala peça al teler.

Preveu un final imminent?

La història no canvia ni en un mes, ni en un any ni en segles. Va molt més a poc a poc del que voldríem. És curiós perquè quan escolto la ràdio m’adono que els locutors, els tertulians i els col·laboradors tenen una pressa instal·lada. Tots volem respostes, però un fet històric no s’escriu en una setmana.