Publicitat
Publicitat

LLETRES

Papers que bateguen

Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, demana un "futur més lliure i democràtic per al nostre país"

La seixantena Nit de Santa Llúcia premia Ramon Solsona, Alba Dedeu, Maria Rosa Font i Colm Tóibín, recorda Joan Solà i Joan Triadú i reivindica el dret a decidir

Fa seixanta anys que la Nit de Santa Llúcia s'avança al Nadal i reparteix premis, i en fa cinquanta que Òmnium Cultural s'encarrega de l'acte, que aquest 2010 ha premiat talents consolidats, alguna veu jove i ha repartit la dosi sempre necessària d'erudició assagística (sigui mengívola o no).
Ens hi hem volgut acostar amb l'escriptor irlandès Colm Tóibín, guanyador del Memorial Joan B. Cendrós. Com són, els catalans, per a algú nascut en un lloc tan remot com Enniscorthy? "Els catalans m'han interessat des que vaig arribar a Barcelona el juny del 1975. Podia triar entre fer el servei social a Londres o venir a fer de professor d'anglès aquí". Tóibín va acabar quedant-se tres anys a Barcelona, aprenent català i descobrint tres característiques aborígenes que considera fonamentals: "Sou gent que us preneu la feina molt seriosament -i també la festa-, viviu el cristianisme generalment des de la distància i teniu una afició fascinant per a la música clàssica". Tóibín, guardonat per un article sobre la prohibició dels toros a Catalunya, s'interessa per la situació política postelectoral: se sap tots els noms dels partits, i somriu quan s'assabenta de l'última incorporació parlamentària. "L'expresident del futbol club Barcelona?", ens demana: "Really?".
La Nit de Santa Llúcia d'enguany ha canviat la música clàssica pel cant coral i no ha fet ni una sola referència religiosa, però s'ha pres amb seriositat la defensa de les tres peces de la divisa d'Òmnium, "llengua, cultura, país". Muriel Casals, presidenta de l'associació, ha volgut homenatjar "dos mestres de la paraula" desapareguts recentment, Joan Solà i Joan Triadú, al mateix temps que recordava la manifestació del 10 de juliol: "Vàrem viure, vàrem veure i vàrem escoltar com les paraules ens servien per proclamar la nostra esperança d'un futur més lliure i democràtic per al nostre país". Una mica després, Núria de Gispert ha participat al primer acte com a presidenta del Parlament de Catalunya i ha remarcat que "ens calen paraules que expressin conviccions però també sentiments".
La part institucional no ha tingut veu, però, fins que tots els guardonats han pujat a l'escenari i han recollit el seu premi. Ramon Solsona, guanyador del Sant Jordi, ha fet referència a "picar a la pedra de l'idioma", expressió que ja feia servir fa anys, quan presentava No tornarem mai més, novel·la sobre el servei militar. Solsona ha canviat els generals per un músic d'envelat, L'home de la maleta, que "s'expressa pel broc gros, tal com raja, barroer i sorrut, i que es fica en un seguit de situacions que creen comicitat". Alba Dedeu, metgessa i lletraferida nascuda a Granollers l'any 1984, s'ha emportat el Mercè Rodoreda amb Gats al parc, i Maria Rosa Font ha guanyat el Carles Riba mentre recordava que el seu és "un llibre que festeja amb una llengua que va més enllà de les paraules i que es troba amb el silenci". Entre premi i premi,  les intervencions musicals compostes per Eduard Iniesta simbolitzaven el seny; la rauxa quedava representada pels grups de nens que envaïen l'escenari -reglamentàriament, tot s'ha de dir- i cridaven: "Tenim veu! Tenim gana!". El jurat els ha ofert Ludwig i Frank, de David Nel·lo -novel·la que s'ha endut el premi Folch i Torres- però els nens han seguit reclamant que s'acostava l'hora de sopar. Algun polític es mirava el rellotge, conscient que no era ni a l'hemicicle i a la Barcelona tan estimada per Tóibín: l'hora dels menjars és sagrada, tant per a les criatures com per al 'zoon politikon' impacient.
La festa de les lletres catalanes ha premiat també un recull de contes per a joves escrit a quatre mans entre Salvador Macip i Sebastià Roig, un treball sobre la impremta escrit per Montserrat Comas, un assaig d'ulleres fumades sobre el poeta medieval Arnau de Vilanova -escrit per Jaume Mensa- i ens ha regalat un moment absurd final. Després de declarar desert el premi Joan Profitós d'assaig pedagògic, el públic ha aplaudit mecànicament -més amb els estómacs que racionalment- i el presentador, Òscar Dalmau, no s'ha estalviat de remarcar-ne el poc sentit:"Senyores i senyors, acaben d'aplaudir un premi desert!".
A fora els esperava una copa de cava de recompensa.    

Més continguts de