Publicitat
Publicitat

EN DIRECTE

Els britànics van fer gaudir nostàlgics i seguidors més joves a cops de 'hit'

OMD reivindiquen el seu lloc en la història del pop electrònic

Malgrat que OMD presentaven un nou disc, History of Modern , que ha estat ben rebut per la crítica, dimecres semblava clar que la nostàlgia era la principal motivació d'una bona part dels assistents.

Els britànics, autèntica llegenda del synth pop dels anys 80, havien aconseguit reunir la formació original del grup i publicar un bon disc junts, l'excusa perfecta perquè una bona colla de fans de dues franges d'edat ben diferenciades -els que els van viure en el seu moment i els més joves- es reunissin per ballar alguns dels èxits més incontestables d'una època que comença a fer-se llunyana. Alguns juraven que s'hi havien acostat per veure els Mirrors, uns teloners de luxe si tenim en compte l'expectació aixecada pel disc Lights and offerings . Després que Assemblage 23 escalfés l'ambient, els quatre joves de Brighton van protagonitzar una bona actuació, malgrat que en un parell d'ocasions la veu de James Noo New topés amb les seves limitacions. Amb una posada en escena impecable, Mirrors van saber aprofitar l'oportunitat invocant des de Kraftwerk fina a New Order a través d'un repertori sòlid i efectiu.

Moments després apareixien sobre l'escenari Andy McCluskey (veu i baix elèctric), Paul Humphreys (sintetitzador), Martin Cooper (sintetitzador i saxo) i Malcolm Holmes (bateria). Ho feien triomfants, ja que una bona part del públic ja s'havia convençut abans de sortir de casa; els que havien presenciat l'actuació d'OMD al festival Summercase l'any 2007 la titllaven de memorable.

Aleshores va fer-se patent que la dels 80 és una dècada a la qual li costa envellir. La hipèrbole, l'extravagància, el sentit dramàtic de l'art i l'eterna joventut són valors difícils de defensar un cop superada la cinquantena, i més en un context en què prima un pànic gairebé irracional a fer el ridícul. Però OMD van sortir sense cap mena de complexos i per això van ser capaços del millor i del pitjor. McCluskey va fer gala d'una envejable forma física -sobretot en els seus balls espasmòdics- i d'un gran domini de la veu, tot i que els més escèptics no van poder evitar d'arquejar la cella davant dels tics de rock star del cantant, que va gaudir com un nen del seu petit bany de masses.

El concert va ser tan previsible com emotiu. Els hits se succeïen (Souvenir , Tesla girls , Messages , If you leave , Sailing on the Seven Seas …) alternats amb cançons noves que no van desentonar en el repertori. En general, sorprenia la fidelitat amb què es reproduïen uns temes parits amb tecnologia de trenta anys enrere. En comptes d'adaptar el so dels sintetitzadors a l'estètica actual, OMD van optar per oferir una instantània del passat, que va tenir un final apoteòsic amb la infal·lible Enola Gay i després, als bisos, una Electricity que és pura arqueologia de la música electrònica.

Més continguts de