Obrint Pas, un adéu carregat d'emoció i reivindicació de drets socials i nacionals

BarcelonaEl llarg comiat d'Obrint Pas va viure aquest dimecres un dels últims capítols amb el primer dels dos concerts del grup valencià a L'Auditori de Barcelona. "És una gira de comiat més llarga que un dia sense pa. Ens hem acomiadat tres o quatre vegades de cada lloc", va fer broma Miquel Gironès, potser mirant de treure's de sobre la tensió davant d'un Auditori ple que ell va comparar amb el "Parlament Intergalàctic" de 'La guerra de les galàxies'.

Paradoxalment, Obrint Pas pleguen quan el seu discurs, combinació de músiques tradicionals i populars farcides de continguts socials i nacionals, té més correspondència que mai amb el que passa al carrer. O dit d'una altra manera, quan més acompanyats estan. Ho deixen estar quan les revoltes d'estudiants de la Primavera Valenciana han donat visibilitat a l'activisme valencià. Marxen quan els carrers de Palma s'omplen de manifestacions de resistència lingüística, justament un dels motius que els va fer néixer com a banda quan encara anaven a l'institut i el fet de cantar en valencià era un acte de propaganda pel fet. S'acomiaden ara que la PAH atura desnonaments i que quan a Barcelona es desallotja una casa ocupada convertida en centre social ràpidament s'organitza una manifestació de rebuig que identifica els bancs com a culpables. Marxen Obrint Pas, que en el concert de L'Auditori van recordar les actuacions que havien fet fa molts anys a la Hamsa, la fàbrica del barri barceloní d'Hostafrancs transformada en centre social pel moviment okupa. "Volem fer un agraïment a tots els col·lectius i associacions que ens han acompanyat aquests anys", va dir Gironès. També se'n van amb raons per expressar indignació. "Estem indignats pel que passa a Melilla i pels mitjans de comunicació que parlen del perill d'una invasió", va etzibar Xavi Sarrià abans de dedicar 'Dakar' a "tots els immigrants d'abans i d'ara".

Construir poder popular

La reacció del públic durant el concert va estar en sintonia amb aquest context. Van sovintejar crits d'independència, es va corejar "Cap agressió sense resposta" al final de la cançó 'No tingues por', algú va cridar "Independència, socialisme i feminisme", i es van aplaudir tots els versos de lluita, com ara els de 'Viure': "Lluitar, crear, construir poder popular!".

El concert, segurament també per la seva naturalesa d'esdeveniment de comiat, va ser un d'aquells estranys exemples de comunió absoluta entre l'escenari i la platea. I, alhora, un retrat molt acurat del que ofereixen Obrint Pas en format acústic: més riquesa rítmica, la viola de roda i el llaüt donant un color diferent i en general més espais per al desenvolupament de les cançons i per als matisos. Tot plegat va començar quan passaven cinc minuts de les nou del vespre, amb tots els membres del grup asseguts al davant, sense establir cap jerarquia. I tots vestits de negre. De fet, la majoria de músics convidats que van aparèixer durant l'actuació van respectar el codi de la posada en escena. Només Miquel Gil i els dos membres d'Al Tall, Vicent Torrent i Manolo Miralles, van trencar l'hegemonia del negre.

La complicitat del públic picant de mans ja va ser evident a la primera cançó, 'Coratge', i no va parar. Era l'inici del que Sarrià va descriure com "un viatge" que acabarà a València els dies 24 i 25 de maig, i que també farà escala a Palma el 17 d'abril.

En la primera part del concert, Obrint Pas, "impactats, impressionats i emocionats", segons va dir Sarrià, van revisar peces com 'Murals', 'Records' i 'El país de l'olivera'. Tot seguit, Pep Gimeno, 'Botifarra', va posar un final de jota a 'Camins', que el grup va aprofitar per fer una defensa de l'escola pública i els mestres. Després, Miquel Gil, "la veu més profunda de la terra", va cantar 'Viure'.

El repertori va ser rebut amb un entusiasme creixent. 'Del sud' pràcticament la va cantar la gent, que va mantenir un silenci respectuós quan Sarrià va buscar un refugi en la intimitat de 'Si tanque els ulls'. I del silenci a l'esclat de 'No tingues por', amb el públic dret. Per acabar la primera part, Obrint Pas van triar 'El cant dels maulets', durant la qual es van sumar setze dolçainers i sis tabalers, a més dels dos membres d'Al Tall, el grup que va servir com a punt de referència dels valencians juntament amb Miquel Gil i Ovidi Montllor.

Un llarg comiat

Abel García va començar tot sol la segona part amb la viola de roda, per introduir 'I si demà no tornarà'. El públic es va tornar aixecar amb 'Som', i així va seguir gairebé tota la resta d'un concert que va continuar amb 'La flama', amb la col·laboració especial del cor juvenil dels Lluïsos de Gràcia, que va haver de competir amb el cor del públic. Un dels moments més destacats d'aquest segment va ser 'Malaguenya de Barxeta', una malaguenya de la Costera en què la dolçaina semblava connectar amb el ritme d''Els amants' d'Ovidi Montllor i que la fanfàrria de metalls que va pujar a l'escenari va conduir cap a l'eufòric batibull balcànic que també va contagiar 'Des de la nit'. Fanfàrria i coral van acompanyar el grup a 'Alegria' i tots els participants van fer plegats 'Muixeranga'. "És una cançó que ens agrada perquè és tradicional, popular i anònima", va dir Sarrià sobre un himne que, tanmateix, van tocar amb més solemnitat que joia festiva.

Finalment, després de més de dues hores, van acabar el concert i el comiat es va allargar amb salutacions i aplaudiments que van durar gairebé cinc minuts. De fet, semblava que no sabien com acabar, i la coral, la fanfàrria, els dolçainers i els tabalers van tocar un fragment d''El cant dels maulets' mentre el grup s'abraçava a l'escenari.