Oliver Stone: “Estats Units és un país de guerra: si no troba enemics, se’ls inventa”

Enviat especial a Sant SebastiàEl estralls de dos dies fent entrevistes en sèrie eren palpables en el rostre d’Oliver Stone, que ha presentat a Sant Sebastià el seu biopic sobre Edward Snowden. Però un cop comença a parlar, el cansament desapareix i s’encén en els ulls del director el foc de la indignació, el seu gran motor creatiu.

En presentar Snowden es mostrava decebut amb Obama per faltar a la seva promesa d’aturar l’espionatge massiu. ¿Confia que algun futur president ho faci?

Crec que el problema és el sistema, que ha anat creixent des del final de la Segona Guerra Mundial fins a arribar a aquest estat de seguretat global en què estan implicats la indústria militar i la indústria de seguretat, que des de l’11-S és enorme. És tan gegantí i representa tants diners que no crec que cap candidat pugui acabar amb ell. Només ho podria fer algú que anés molt a contracorrent i que d’alguna manera aconseguís el poder. I així i tot, el seu poder com a president estaria molt limitat. És així des de la mort de John Kennedy; per a mi, se’l van carregar perquè anava massa a contracorrent. Aquell moment, només 15 anys després de la guerra, va ser l’últim en què potser s’hauria pogut aturar aquesta bogeria. Aquest ja no és el país que jo estimava, sinó un sistema, i tant és que manin els republicans o els demòcrates. Estats Units és un país de guerra, en sintonia amb l’exèrcit, que necessita enemics. I si no els troba, se’ls inventa. Hem basat la nostra economia en això. Després de la caiguda del comunisme va ser Noriega, el baró de la droga, el nou Hitler. Després Hussein, després Gaddafi, Al-Assad... No s’acaba mai. Ara és el torn de Putin, la Xina, l’Iran, etc. Però no existeix cap amenaça real per a Amèrica. És un sistema alimentat per la por.

I què pot fer un ciutadà qualsevol per lluitar contra això?

Hem d’estar alerta. S’ha de lluitar amb el que tens, amb dents i ungles. Si no ho fas, et converteixes en una ovella més del ramat. Pots viure així, és una opció. Però jo prefereixo viure dret, no de genolls. Snowden recomana que fem servir l’encriptació per comunicar-nos, tot i que tard o d’hora l’Agència de Seguretat Americana (NSA) acabarà desxifrant-la. Però també podem combatre la vigilància amb pel·lícules, llibres, periodisme... Fins i tot votant, suposo.

¿Va parlar amb Laura Poitras, la directora de Citizenfour per preparar Snowden?

La vaig conèixer el 2012 en una convenció de hackers de Las Vegas. Recordo que també hi havia Keith Alexander, el cap de la NSA, vestit de manera informal i mostrant-se molt amable amb tothom. Estava reclutant genis per portar-los al Pentagon, esclar. Vaig tornar a veure la Laura després de tancar l’acord amb Snowden per fer la pel·lícula però no va voler col·laborar amb nosaltres. Tothom amb qui Snowden ens va dir que parléssim va col·laborar excepte ella. La NSA és una organització molt difícil de conèixer, però teníem de consultors Tom Drake i William Vinnie, antics membres de l’Agència que han sigut perseguits als tribunals per atrevir-se a parlar en públic dels excessos de la NSA.

Com seria Citizenfour si l’hagués dirigit vostè?

Citizenfour és un bon documental, però està fet en temps real al llarg de només sis dies a Hong Kong. Mostra molt bé la tensió del moment, però no tant el que fan exactament els programes de la NSA. I em semblava important mirar d’explicar això a un públic que no n’és conscient. També que vivim en un estat de vigilància global que supera el que hagi existit mai abans. I s’ha construït sense cap mena de consens democràtic. Després de l’11-S es va estendre més i més però, com diu Snowden a la pel·lícula, el terrorisme només era un pretext per al control social i econòmic de tot el món. Citizenfour posa l’èmfasi en la vigilància, però ara mateix la ciberguerra és molt més perillosa que la vigilància global. Jo també dono més espai a la relació amb Lindsay Mills, la seva nòvia, que havia sigut marginada o reduïda a un rol secundari.

A Citizenfour, Snowden lamentava que els mitjans posin el focus en la seva personalitat i considerava que, en el seu cas, el que importa és el missatge, no el missatger. Vostè dedica una pel·lícula al missatger.

Perquè a la gent li costa centrar-se en el missatge quan el missatger és molt complex. Per entendre aquests programes tan tècnics necessites un guia. Ara mateix hi ha una guerra cibernètica que vam començar nosaltres i Israel quan vam envair l’Iran el 2007, però el públic no ho sap. Cada cable que transporta la informació d’internet està punxat. Fins i tot els televisors.

Però què aporta la vida privada i sentimental d’Edward Snowden?

La gent s’hauria avorrit veient una pel·lícula tècnica sobre guerra cibernètica i espionatge. A més, la Lindsay és important per comprendre l’home. ¿Creus que si no l’hagués conegut seria la mateixa persona i hauria tingut el coratge que va tenir? Pel que jo sé, l’Edward no té amics. No surt mai de casa. El seu únic contacte amb el món exterior és la Lindsay i parlant amb ell t’adones de la importància que té. L’humanitza i dóna a la pel·lícula una identitat que no tindria si fos un documental.

Tant Snowden com vostè van servir a l’exèrcit i es van sentir decebuts pel govern. Tots dos han lluitat per canviar el que no els agradava i han sigut demonitzats per alguns mitjans. S’identifica amb ell?

Si veus la pel·lícula t’adones que ho faig des d’un punt de vista dramàtic, per intentar ficar-me en la seva pell i pensar com pensava. Sí, m’identifico amb Snowden. Però ell va fer el que va fer amb només 29 anys. I és una persona molt més recta del que jo he sigut mai. A la seva edat estava sota els efectes de l’alcohol, les drogues, era un faldiller...Ell és molt diferent de mi, molt menys social.

Però comparteixen la batalla?

En última instància, sí. Però també amb Jim Morrison.

Cloenda submarina amb ‘La odisea’ de Jacques Costeau

Per tancar un festival que té la seu a peu de mar, res millor que La odisea, reconstrucció biogràfica de la vida del pioner de l’exploració subaquàtica Jacques Cousteau que reivindica la seva figura per a les noves generacions (“els meus fills no sabien qui era!”, confessava el director, Jérôme Salle) sense ignorar les contradiccions, especialment la difícil relació amb el seu fill.