L' edició número 83 dels Oscars va fer honor a la conservadora fama de l'Acadèmia de Hollywood premiant El discurs del rei amb els guardons més importants de la nit: millor direcció i pel·lícula. És el triomf de l'academicisme sense màcula enfront del geni de La xarxa social , l'excel·lència de Toy Story 3 , la valentia de Cisne negro o el classicisme ben entès de Valor de ley . Una decisió, en el fons, tan previsible com els premis al millor actor per a Colin Firth i millor actriu per a Natalie Portman.
I si el palmarès no va aportar cap sorpresa, val a dir que la gala tampoc va resultar memorable. En resposta a la incorrecció política de Ricky Gervais als Globus d'or, els productors dels Oscar van apostar per una cerimònia innòcua: res de sortides de to, cap acudit que aixequés polseguera. Una gala, en resum, higiènica i sense història, conduïda pels presentadors més joves de la història, Anne Hathaway i James Franco, una elecció que s'explica en clau d'esquer per atreure el sector més jove de l'audiència. Dels dos intèrprets, en surt més ben parada Hathaway, potser mancada de carisma, però esforçada i simpàtica. El seu somriure perenne va contrastar amb la cara de suficiència de Franco i el seu posat distant i absent, quasi narcotitzat. Entre bastidors no parava d'actualitzar el seu Twitter, però a l'escenari tan sols va posar una nota de color quan va sortir transvestit de Marilyn Monroe.
Sense química
I això que la nit va començar amb bon peu, amb el clàssic muntatge trucat amb imatges de les pel·lícules nominades i els presentadors. Però el discurs de benvinguda va posar de manifest dues coses: que els guionistes d'aquesta edició no estaven gaire inspirats i que entre els dos conductors principals la química era escassa. Si més no, inferior a altres parelles de presentadors de la mateixa gala, com Robert Downey Jr i Jude Law o Helen Mirren i Russell Brand, molt divertit traduint lliurement el discurs en francès amb què la Mirren introduïa el premi a millor pel·lícula en llengua estrangera, que contra tot pronòstic no va ser per a Biutiful , sinó per a la cinta danesa En un mundo mejor , de la directora Susanne Bier.
Potser per compensar la joventut dels presentadors, la cerimònia va tenir un important component geriàtric. Sense previ avís, Kirk Douglas va fer acte de presència per introduir el premi a la millor actriu secundària. L'actor, de 94 anys, conserva sentit de l'humor i lucidesa, però la seva fragilitat física ens va posar l'ai en el cor mentre Melissa Leo recollia emocionada el seu merescut premi per The fighter , que mitjançant Christian Bale també es va imposar en la categoria d'actor secundari.
Alguns premis eren gairebé obligatoris. Hauria esclatat una revolta si Toy Story 3 no s'hagués emportat el de millor pel·lícula d'animació, o Aaron Sorkin el de millor guió adaptat per La xarxa social . Altres van sortir lleugerament del guió de la nit, com el de millor banda sonora, també per a la pel·lícula de David Fincher; el van recollir Atticus Ross i Trent Reznor, líder de la banda de rock industrial NIN.
La cara i la creu
Com en gairebé totes les cerimònies dels Oscars, hi va haver moments divertits i pífies incomprensibles. Entre els primers cal destacar el monòleg de Billy Crystal, vuit vegades conductor de la gala, que va posar en evidència Hathaway i Franco provocant més rialles en cinc minuts que els dos presentadors durant tota la nit; també el muntatge que a través de l'efecte AutoTune convertia en números musicals seqüències de l'últim Harry Potter , La xarxa social i Toy Story 3 . Entre les pífies, l'imperdonable oblit de Luís García Berlanga, Eric Rohmer i Jean Simmons del llistat de morts del món del cinema durant el 2010. És imperdonable que l'acadèmia es recordi d'agents i publicistes i deixi fora el director de Bienvenido, Mr. Marshall o l'autor de Conte d'estiu .
