BarcelonaEl club és una de les pel·lícules de la cartellera que més impacte estan provocant en el públic. El xilè Pablo Larraín observa en el film quatre religiosos que viuen junts en un poblet, aïllats del món, sota l’atenta mirada d’una dona. És el seu càstig per uns pecats comesos fa temps. “Vaig estudiar en un col·legi religiós on vaig conèixer gent estupenda, belles persones -explicava Larraín a l’ARA en l’últim Festival de Sant Sebastià-. També vaig conèixer mossens que ara estan en processos judicials. I vaig conèixer gent que no he tornat a veure mai més. D’això va El club, dels sacerdots perduts”.
Els protagonistes d’ El club arrosseguen pecats que tenen a veure amb la pederàstia, la complicitat amb els crims de la dictadura, etc. Però són delictes que no ha jutjat mai la justícia: els draps bruts de l’Església es renten a casa. “L’Església resol els seus problemes en conclaves -apunta Larraín-. Conclave en llatí vol dir amb clau. Tancat a l’exterior. Ningú sap què hi passa allà dins. ¿Qui no voldria ficar-hi una càmera i profanar el seu secret?”
Larraín admet que treballa des de la ficció i que El club no denuncia un cas real. Però que és evident que l’Església fa tots els possibles per ocultar casos com els que ell presenta. “L’Església tem més la premsa que l’infern -assegura-. Creuen que els seus membres han de ser jutjats davant de Deú, no per civils. Però la nostra societat és laica, han d’anar al mateix jutge que jo”.
Guanyadora del Gran Premi del Jurat de la Berlinale, El club s’ajuda de l’humor negre per fer pair una història tan ombrívola. “L’humor relaxa el perill -diu Larraín-. Permet que la gent rigui de coses que no haurien de fer riure”. Però l’humor no anul·la la sensació d’angoixa que provoca el film. “Encara recordo les confessions a l’escola. La proximitat amb el mossèn. Podia olorar el seu perfum, el seu alè... Era horrible. Per això poso la càmera tan a prop. Però això també genera empatia. He intentat que la mirada cap a ells sigui compassiva”.
