BarcelonaPaolo Conte FESTIVAL JARDINS DE PEDRALBES 28 DE JUNY
Del petit poble d’Asti, al Piemont italià, a la sabana africana, passant per Buenos Aires, Nova York, Chicago o Trípoli. Les cançons del veterà crooner italià Paolo Conte són un viatge constant farcit d’exotisme i quotidianitat, tant pel món palpable com pel món format pels records, desitjos i obsessions del dia a dia. De l’època daurada del swing als sons tropicals i la chanson tacada de jazz manouche.
El seu univers es va desplegar una vegada més en concert ahir dins del Festival Jardins de Pedralbes, que, tot i no completar l’aforament oficial de 2.180 localitats, va retre un homenatge càlid a qui és ja una llegenda viva de la cançó popular del segle XX. Aquesta vegada Conte va oferir un concert més concís del que és habitual -va fregar l’hora i mitja de durada-, temps suficient, però, per reviure en directe peces clàssiques com Sotto le stelle del jazz, Diavolo rosso o una Via con me, molt esperada pel públic, que la va rebre amb una ovació. De l’últim disc, Snob (2014), tan sols va rescatar el tema que dóna nom al treball i Tropical, que va servir com a bis.
Als 79 anys Conte continua sent aquell compositor amb una certa al·lèrgia al directe i que s’amaga sota l’obsessió dels bons arranjaments i la perfecció de les formes imperceptibles, com l’arquitectura interna de les grans obres d’art. Hi ha alguna cosa anacrònica que resulta un repte davant dels grans desplegaments de llums i watts de so en directe. Les cançons, concebudes sense una nota de més ni de menys, van ser magistralment interpretades per una petita orquestrina de jazz de deu músics. Mentre Conte cantava amb veu arrossegada i rasposa, potser ja cansada, a estones al piano, a estones dret, els músics es movien de forma exacta i sigil·losa, canviant de posició i instrument, com els tramoistes capaços de canviar de decorat amb moviments imperceptibles per a l’ull humà. A cada nou tema, i en van sonar setze, apareixien nous timbres, nous colors, nous paisatges: saxos, acordions, marimbes, percussions, guitarres manouche, fagots, clarinets... Un sector del públic va demanar que sonés el blau festiu d’Azzurro, potser el seu tema més conegut, però el piemontès fa anys que el va eliminar del seu repertori i tampoc no va ser el dia per desdir-se’n. Va somriure lleugerament i va marxar a amagar-se de nou.
