Paolo Sorrentino: per fi la polèmica divideix Canes

Enviat especial a CanesQuè seria de Canes sense el debat? ¿Sense discussions a vida o mort a les escales del Palais des Festivals o guerres d’hipèrboles a Twitter? Amb Youth, de Paolo Sorrentino, per fi va arribar la polèmica, la divisió en bàndols i els xiulets barrejats amb aplaudiments. Això ja sembla un festival de cinema com cal.

Filmada en anglès, Youth és una meditació sobre la senectut de l’ànima que funciona com a seqüela espiritual de La gran bellesa. Torna l’esteticisme desenfrenat, el canibalisme de l’imaginari fellinià i la solemnitat tenyida de malenconia amb fugues cap a l’humor absurd i els retrats en clau grotesca. Aquesta gran vellesa transcorre en un balneari suís -que podria ser el de Fellini 8 1/2 - en què Michael Caine encarna amb rictus desencantat un compositor retirat que passa els dies entre massatges, banys i passejades amb el seu vell amic cineasta (Harvey Keitel), enyorant els records que ha perdut i rebutjant peticions de la reina d’Anglaterra per tornar als escenaris i dirigir la seva obra més famosa. Pel balneari hi campen també la filla del compositor (Rachel Weisz), un frustrat actor de Hollywood , una paròdia de Maradona amb la cara de Marx tatuada a l’esquena, una Miss Univers, un lama i més personatges que conformen l’habitual panteó estrambòtic dels films de l’italià.

Youth està plena de vinyetes memorables, sobretot pel que fa al retrat de l’amistat entre Keitel i Caine i les seves converses sobre capacitat urinària i velles amants, però també de pirotècnia visual i aforismes d’enginy forçat. I la reivindicació final de la senzillesa queda fora de lloc en un film tan profundament barroc. La cinta, per cert, recupera un Caine en plena forma als 82 anys. “M’agrada interpretar personatges de la meva edat -va comentar ahir-. L’única alternativa és interpretar personatges morts i no tinc cap pressa perquè arribi aquesta possibilitat”. L’actor no visitava el festival des del 1966 amb Alfie : “La pel·lícula va guanyar un premi però a mi no me’n van donar cap”, va bromejar. És molt possible que aquesta vegada no marxi amb les mans buides.