Paraula de Springsteen

BarcelonaSet anys ha tardat Bruce Springsteen a enllestir la seva autobiografia, Born to run, que avui surt a la venda en edició catalana (Malpaso Ediciones) i castellana (Random House). Unes memòries generoses en pàgines (464), anècdotes i revelacions que contenen moltes claus per entendre un músic que als 67 anys acabats de fer segueix omplint estadis i oferint concerts maratonians que poden arribar a les quatre hores. Fa unes setmanes, de fet, va trencar tres dies seguits el rècord de concert més llarg als Estats Units, portant a l’èxtasi els seus fans de Nova Jersey.

Però l’entrega del músic, celebrada pels seguidors i la premsa, té un costat fosc que descobrim al llibre: el de l’home perseguit per dimonis interns que només troba refugi en el “no-res” de les gires, en la soledat multitudinària de la vida a la carretera i dels concerts, en l’èxtasi de la comunió amb desconeguts que permet evitar la veritable intimitat. Nascut o maleït per córrer? A Born to run, els fans trobaran la veu que tant coneixen de les cançons i les llargues introduccions als temes: íntima, sincera i un punt múrria. Un relat que complementa el nou disc, Chapter and verse, que inclou clàssics i cinc peces inèdites dels inicis.

Un rei destronat a la recerca del paradís perdut

Nascut en una família obrera “gairebé pobra” però que no passava pas gana, el tarannà de Springsteen va quedar marcat des de bon principi per l’àvia paterna, que, passant per davant dels pares, va convertir el seu primer nét en “el senyor, el messies i el rei de tot plegat”, i li va atorgar una llibertat tremenda. Quan els pares marxen de casa de l’àvia i el nen entra a l’escola, el xoc amb la realitat és terrible. Els límits arribaven tard: “Allò em va fer un consentit i la resta de la meva vida he hagut de lluitar per imposar-me límits [...], però em va abocar per sempre més a la recerca d’un lloc singular propi”. La seva resistència a acceptar “les coses com són” li comportarà un precoç sentit de rebel·lia personal que alimentarà el desig de fer música i fugir de la vida convencional. Springsteen presumeix d’haver treballat “de veritat” només una setmana, d’adolescent, pintant la casa i asfaltant el pati de la seva tieta: amb els 20 dòlars guanyats es compraria la primera guitarra.

Un jove rocker abstemi i sense carnet de conduir?

Springsteen sempre ha donat un gran protagonisme a les arrels en la seva música i passa el mateix en les memòries. El seu poble natal, Freehold, i la ciutat costanera d’Asbury Park no són només els escenaris de la seva joventut, sinó personatges cabdals en la seva biografia. A Freehold forma la seva primera banda amb 14 anys, que durarà fins que una batuda antidrogues acabi amb la meitat del grup detingut. No pas ell, que rebutja les drogues per “respecte i por” i perquè no vol res que el distregui de la seva missió: triomfar en el rock. Una de les anècdotes més curioses és que Springsteen no va tastar l’alcohol fins als 22 anys; també que ell, el músic que més cançons deu haver dedicat als cotxes, no va tenir carnet fins ben entrada la vintena. Abans, en el seu primer viatge a Califòrnia, es veu obligat a prendre el relleu del conductor però no sap ni com posar en marxa el vehicle. Solució: canviar de conductor en marxa. “Vam tenir sort de no matar-nos”, recorda.

L’ombra allargassada de Douglas Springsteen

“Jo no vaig ser l’individu preferit del meu pare”, resumeix l’autor. Distant, amargat i consumit per les seves frustracions, Douglas Springsteen no va ser un pare modèlic. La seva hostilitat cap al fill i els esclats de fúria alcohòlica deixen en el músic una buidor afectiva que el perseguirà tota la vida. Val a dir que Springsteen tampoc no va ser el fill ideal. Després d’un viatge a Mèxic que organitza el Douglas per reconciliar-se amb el seu fill, ja gran, aquest marxa deixant de regal al pare “un contagi de lladelles que devia d’haver agafat en algun lloc”. Amb els anys i l’èxit, l’actitud del pare se suavitza. El dia abans de tenir el seu primer fill, Springsteen rep la visita del pare, que ha recorregut 400 quilòmetres només per dir-li que “de vegades no s’havia portat gaire bé” amb ell. Però la ferida encara cou: després de guanyar l’Oscar per Streets of Philadelphia, es presenta a casa del pare i li planta l’estatueta a la taula. “No tornaré a dir a ningú que no pot fer una cosa”, diu el pare.

Fugint de la tristesa amb ajuda professional

Als 18 anys, al seu primer concert a Califòrnia en una mena de spa hippy, Springsteen es troba un empresari i li pregunta què hi fa allà. “He guanyat molts diners i no sóc feliç”, li respon. Quinze anys després, ell es troba en la mateixa situació. Després de vendre milions de discos, durant un viatge en cotxe travessant el país, una tristesa desesperada s’instal·la en el seu ànim. La depressió, freqüent a la família del pare, comença a vessar i busca ajuda professional en un psicòleg. La lluita contra la depressió continua: Springsteen explica que ha pres antidepressius els últims quinze anys i que li han donat “una vida que no podria haver tingut sense ells”. La pitjor ratxa que ha experimentat va arribar als 60 anys, coincidint amb la mort d’amics com Clarence Clemons. Només li apaivaga la tristesa l’exercici, els concerts i, finalment, la medicació adequada. L’escriptura de Born to run és, d’alguna manera, conseqüència de tot plegat. “La feina amb el Dr. Myers i el meu deute amb ell són al cor d’aquest llibre”, escriu sobre la relació amb el terapeuta.

El dictador benèvol de l’E Street Band

De ben jove, Springsteen liquida la democràcia dels seus grups primitius i assumeix el lideratge absolut i tot el que això implica. Born to run dedica força pàgines a defensar la seva particular filosofia de dictador benèvol en què les aportacions són benvingudes però ell és el boss. L’E Street Band, esclar, és molt més que una banda d’acompanyament; Springsteen no escatima elogis per als seus músics, especialment per als seus amics Steve Van Zandt i Clarence Clemons, però no amaga les tensions financeres i la decepció provocada per la separació del 1988. Springsteen, això sí, presumeix de pagar bé als músics. Quan un d’ells li demana més diners, el Boss treu pit i li deixa anar que si troba qualsevol músic en la seva posició més ben pagat al món li apujarà el sou encantat.