Publicitat
Publicitat

Cinema

Pare i mite del terror modern

Mor als 77 anys George A. Romero, director de la pel·lícula ‘La nit dels morts vivents’ i figura essencial del cinema fantàstic

George A. Romero considerava que els zombis eren sempre els bons de la pel·lícula. Els utilitzava com a detonadors del mal dels éssers humans a qui els morts vivents tenien terroritzats i que per fer-hi front i sobreviure -al límit entre la vida i la mort- treien la seva cara més mesquina, més calculadora, més inhumana. Amb enginy i mala bava, posava sempre els personatges de les seves pel·lícules en situacions que confirmaven la famosa dita de Hobbes: l’home és un llop per a l’home. Aquesta mirada social, aquest afany parabòlic, apareix en tots els films del gènere que es va inventar solet aquest novaiorquès d’alta estatura, ulleres enormes i incalculable influència en la història del cinema de terror.

Romero, nascut el 4 de febrer del 1940, va abandonar aquest món diumenge a causa d’un càncer de pulmó. Els seus familiars i amics han explicat que una de les últimes coses que els va demanar va ser poder escoltar la banda sonora de L’home tranquil, de John Ford. És bonic pensar que els acords de Victor Young que evoquen els paisatges irlandesos que tan estimava Ford van servir-li per enfilar el camí d’una mort que ell tantíssimes vegades havia representat impresa en cel·luloide a ritme de música sincopada i histèrica, allunyada de segons quines subtileses.

El relat de la concepció i el naixement del seu primer film, La nit dels morts vivents (1968), és la història d’una obra mítica, posada sempre d’exemple per glossar els mèrits del risc i l’emprenedoria als marges del Hollywood oficial. Amb la bandera de l’underground, un pressupost de poc més de 100.000 dòlars, una càmera de 35 mm, negatiu en blanc i negre i molt d’entusiasme, va imaginar i dur a terme un film senzillíssim, concís i amb intencions metafòriques. Sempre va defensar que la seva era una obra tan filosòfica com satírica i es va passar la vida pensant variacions sobre el mateix tema. Potser perquè s’havia inventat un subgènere que donaria per a infinites còpies i homenatges, va voler ser ell mateix qui el fes evolucionar, i també repetir-se.

Ancorat en l’esperit de la sèrie B

Pertanyent a una irrepetible generació de creadors americans de films de terror -Wes Craven, Tobe Hooper, David Cronenberg, John Carpenter- sorgits del cinema de baix cost però evolucionats a poc a poc cap a pressupostos més generosos, Romero es va mantenir més ancorat en l’esperit de la sèrie B. Així van anar apareixent les successives seqüeles del film primogènit. La pimera, Zombi (1978); després, El dia dels morts (1985), i en un últim tram de carrera extremadament prolífic i obsessiu amb el tema que tant el preocupava: La terra dels morts vivents (2005), El diari dels morts (2007) i La resistència dels morts (2009).

Entremig va emprendre moltes altres aventures, com l’extraordinària Atracció diabòlica (1988) -sobre la relació entre un tetraplègic i un mico- i les sinergies amb altres artistes del gènere tan decisius com ell mateix, com Stephen King, que li va escriure Creepshow (1982), inspirada en còmics de terror dels anys 50, i de qui Romero va adaptar una novel·la a La meitat fosca (1993). També de Dario Argento, amb qui va codirigir Els ulls del diable (1990). Guionista incansable, ment fèrtil i fecunda, va construir molts més films dels que va dirigir finalment. Estava content amb el balanç i amb el fet d’haver imaginat sense voler com havia de ser el modern cinema de terror.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT