Parlen els arquitectes silenciosos

BarcelonaEls arquitectes José Antonio Martínez Lapeña (Tarragona, 1941) i Elías Torres (Eivissa, 1944) formen un dels despatxos més destacats de l’Estat de les últimes dècades. Tot i que els seus treballs apareixen publicats habitualment en revistes especialitzades, l’última monografia de la seva obra es remunta a un número que els va dedicar el1993 la revista El Croquis. Cap dels dos són gaire amics de concedir entrevistes, de teoritzar i d’explicar les seves obres, així que José Antonio Martínez Lapeña y Elías Torres, la monografia exhaustiva que acaba de publicar l’editorial Lampreave, és un esdeveniment inesperat.

El llibre recull 207 obres i projectes datats entre el 1968 i el 2012, 92 dels quals estan àmpliament explicats amb dibuixos preparatoris, plànols i fotografies: hi ha des del disseny d’una catifa, els obstacles per als salts d’hípica dels Jocs Olímpics de Barcelona i la marquesina dels autobusos de la ciutat -anomenada Pal·li -, fins a grans intervencions com l’esplanada del Fòrum de les Cultures i la pèrgola fotovoltaica, la reforma de la Ronda del del Guinardó, l’hospital de Móra d’Ebre, les rampes d’accés al castell de Castelldefels i les escales mecàniques de La Granja, al nucli antic de Toledo.

Pacífics, correctes i irreverents

És curiós, també, que aquests arquitectes publiquin un llibre amb un clar aire retrospectiu quan encara estan en actiu. Martínez Lapeña i Torres tenen entre mans una casa unifamiliar a la Savina (Formentera), el passeig fluvial a la ria de l’Odiel (Huelva), el campus Diagonal-Besòs de la UPC, la restauració de la Casa Vicens d’Antoni Gaudí i la culminació de la restauració de les muralles de Palma -amb la reforma del tram més pròxim a la porta de la Seu-, entre altres projectes. “El meu soci té les arrels a l’Aragó i Castella, i les meves són a l’illa d’Eivissa. Potser això ens ha permès veure tant la ciutat [Barcelona] com els nostres llocs d’origen amb una certa i saludable distància”, diu un text de Torres recollit al llibre.

“L’idea de l’ alter ego defineix la nostra manera de treballar. Aportem dos tons diferents però complementaris a la nostra arquitectura, impregnant-la de visions diferents que a vegades canvien de bàndol -continua el text-. La nostra manera de treballar inclou salts, tombarelles, vols de kamikaze, nervis, esclats de riure, inquietud i, a vegades, irreverència, despreocupació, imprudència i, finalment, fugides cap al desconegut contrarestades amb prudència, correcció, naturalitat, protecció, estabilitat, pau i seguretat”, expliquen. Un altre text inclòs en la monografia, de l’arquitecte Miquel Usandizaga -amb qui han col·laborat més d’un cop-, dóna una altra versió de la relació dels dos socis: “Són realment molt diferents. [...] Sembla mentida tot el que poden arribar a fer dos homes pràcticament sols i tan mal avinguts”.

Ni estil ni un llenguatge propi

“Els nostres edificis estan fets de fragments inconnexos, units a través del projecte en un ordre semblant al d’un mapa de carreteres. Només és durant la construcció que la idea s’ajusta i es completa, i la seva presència es revela en un lloc específic”, diu també el text de Torres. Els seus edificis sovint s’han dividit entre els que són més continguts i els més expressius, però l’actitud dels dos autors és similar tant en els uns com en els altres. Com si fessin el ronso, Martínez Lapeña i Torres arraconen tot allò que comporta cenyir-se massa a un estil i encotillar-se en un llenguatge propi, característic i reconeixedor, i, en canvi, parlen de la integració de l’obra en el lloc, dels requisits de l’encàrrec, de referències i cites d’altres arquitectes que poden ser un pretext per posar-se a treballar i també una picada d’ull als visitants.

Els habitatges de la Vila Olímpica evoquen els apartaments per a mariners de Josep Antoni Coderch a la Barceloneta; el projecte d’un Palau de Congressos damunt el mar entre les dues Torres Mapfre recorda l’Òpera de Sidney; l’Hotel Iberius, construït amb motiu de l’Exposició Universal de Saragossa, és d’un blau verdós com l’aigua de l’Ebre, que transcorre molt a prop; l’hospital de Móra d’Ebre, construït als anys vuitanta, està envoltat d’una muralla que sembla la d’una fortalesa, i les formes del centre de visitants que van construir a Kamitaira-Mura, al Japó, s’arrodoneixen per confondre’s en el paisatge que l’envolta. Potser les fotografies no acaben de fer justícia a cap d’ells. Mentre hi ha despatxos que venen la seva marca amb simulacions d’edificis que semblen sortir d’una pel·lícula de ciència-ficció, els edificis de Martínez Lapeña i Torres semblen concebuts com si haguessin estat sempre al mateix lloc i amb la intenció de millorar aquell indret donant-hi un caràcter nou.

Martínez Lapeña i Torres són coneguts, també, pels encàrrecs delicats que han dut a terme al llarg de la seva trajectòria, sobretot en el camp de la restauració patrimonial. Van intervenir al Parc Güell, al monestir de Sant Pere de Rodes i al centre històric de Toledo -les escales mecàniques que hi van construir per salvar un desnivell de 36 metres van aixecar una gran oposició, que va desaparèixer quan els ciutadans van veure l’obra acabada-. La restauració de diferents trams de les muralles de Palma és una de les obres on han conjugat, des dels anys vuitanta fins ara, el respecte per l’arquitectura històrica i el desplegament dels seus recursos amb precisió i, a la vegada, amb volada poètica.