23È MERCAT DE MÚSICA VIVA DE VIC
Cultura 18/09/2011

Pascal Comelade reivindica a Vic el poder de la tenora

Xavier Cervantes
3 min
Pascal Comelade reivindica a Vic el poder de la tenora

VICEl teatre L'Atlàntida de Vic ja pot presumir d'haver acollit un altre moment històric per a la música catalana. En aquest cas, una nova posada en escena de la immersió de la tradició en la modernitat. El 16 de gener Pascal Comelade i la Cobla Sant Jordi van tocar plegats a L'Auditori de Barcelona. El resultat va ser prou satisfactori, i unes setmanes després van decidir enregistrar un disc, que acaba de publicar Discmedi amb una divertida coberta dissenyada per Max. Ara tocava repetir el concert per confirmar el valor de la proposta.

Divendres, a tres quarts d'onze, Pascal Comelade va ser rebut a Vic amb aplaudiments. Bé, ell, la seva banda i la Cobla Sant Jordi, que tots van ser còmplices de la meravella. Comelade va mirar cap a la platea, tot just un segon. 800 persones li van tornar la mirada i el van seguir mentre el músic del Rosselló enfilava cap a la seva trinxera, a l'esquerra de l'escenari, on un piano i un pianet separen el seu refugi de la resta del món. Darrere seu, Oriol Luna amb les percussions. A l'altra banda, Pep Pascual amb la taula de joguines màgiques i Ivan Telefunken amb la guitarra elèctrica. I al mig, ocupant l'espai central que els correspon en aquest projecte, onze músics de la Cobla Sant Jordi.

El toc de trompeta de Pep Pascual va servir per engegar una cerimònia amb una litúrgia minimalista, però amb un ressò que ha de ser monumental. La secular timidesa escènica de Comelade contrasta amb la valentia del seu art. Fill de la tenora i del rock'n'roll, parent de Nino Rota i el punk, Comelade entén la música com un cos viu en moviment. Per ell, la música tradicional no és un arxiu antropològic endreçat al calaix del folklore.

L'esperit del rock'n'roll

Com van fer els nord-americans amb les músiques tradicionals europees primer i amb el blues i el country després, ell ha assumit el so de la cobla com un element essencial per crear una cosa nova. És el mateix atreviment que va permetre el naixement del rock'n'roll: no reneguis de la tradició, capgira-la i porta-la cap al present. I, sobretot, juga-hi. Ho ha fet Guillamino amb la sardana. Roger Mas amb les cançons tel·lúriques. I Refree amb les cançons de bandolers.

Comelade també és juganer de mena, tot i el seu posat, amb aquella cara de pomes agres. Durant el concert a L'Atlàntida no va somriure, tampoc va dir ni una paraula, però alhora no transmetia cap mena de solemnitat. Es tractava de jugar i de tocar, dos verbs que en altres llengües són un de sol. No té cap sentit amarar-se de solemnitat quan estàs canviant el món, sobretot si se senten tenores i flabiols, campanetes i globus xiuladors, trombons i acordions de joguina. O quan sents respirar l'alè de tendresa de Nino Rota, de Ravel i de la música klezmer , mentre Comelade remena el cul davant el piano.

I és així, sense donar-hi més importància, com si estigués jugant al dòmino en un casinet, com Comelade dessacralitza la tradició per fer avançar la cultura.

El rei de la màgia

Tot i que l'autor de L'argot del soroll es va mantenir en el seu refugi físic, separat de la resta de músics -amb els quals amb prou feines va intercanviar alguna mirada-, va ser fàcil adonar-se de la complicitat entre els components de la cobla i els músics de Comelade. Potser al principi els va costar una mica posar-se en situació, però ben aviat els uns i els altres van començar a mostrar-se com si fossin trapelles tocats per un esperit màgic.

Van interpretar les cançons instrumentals de Comelade en clau de cobla, com sardanes que es ballen sense comptar, deixant-se anar, admetent que després d'un solo de tenora pot sonar una botzina. O que si una cançó es titula Sense el ressò del dring és perquè Pep Pascual jugui amb unes campanetes.

En poc més d'una hora, bis inclòs, Comelade va certificar el valor d'una proposta que ha d'obrir nous camins per a la música catalana, i sense obrir la boca!

Mentre Comelade feia història, Els Pets engrandien la seva llegenda a la plaça Major. Segons la Guàrdia Urbana de Vic, hi van aplegar més de 12.000 persones. 25 anys d'ofici permeten al grup de Lluís Gavaldà mantenir-se sense viure necessàriament del passat. A Vic, en un escenari per a grans xous, van optar per un format de directe més lúdic que el de la gira per teatres. Això sí, Gavaldà està igual de xerraire i conserva la ironia i el tempo de les bromes.

stats