‘En Patufet’ volia tancar els ulls a la guerra i no va poder

BarcelonaVan ser molts els catalans que es van endinsar en la passió lectora i van aprendre català a través de les pàgines d’ En Patufet : en les seves millors èpoques se’n van arribar a imprimir més de 60.000 exemplars. Els contes de Josep Maria Folch i Torres i els dibuixos de Joan Garcia Junceda, Gaietà Cornet i Joaquim Muntañola, Kim, arribaven al quiosc cada divendres de la mà de l’editor Baguñà. En Patufet va començar la seva trajectòria el 1905, va sobreviure a la dictadura de Primo de Rivera i a la Guerra Civil, però amb el franquisme va desaparèixer per sempre a la panxa del bou. És aquest últim Patufet, el que va viure els estralls de les bombes, la fam i les misèries de la rereguarda, el que despulla l’exposició Patufet en guerra. La il·lusió de la normalitat, que s’inaugura aquest vespre al Memorial Democràtic (al carrer Peu de la Creu 4 de Barcelona) i que es podrà veure fins al 31 d’agost.

En Patufet va ser una publicació singular. Era una revista catòlica que es va continuar publicant durant la Guerra Civil pràcticament sense censures: “Reflecteix les contradiccions de la rereguarda”, assegura l’escriptor, crític literari i comissari de l’exposició, Julià Guillamon. “A L’Esquella de la Torratxa, per exemple, és freqüent que durant la Guerra Civil hi hagi pàgines en blanc perquè la censura les ha fet saltar. I això no passa mai amb En Patufet - detalla Guillamon-. Una de les raons és que Folch i Torres era una figura molt estimada pels sectors obreristes, perquè sempre deixava bé els obrers i criticava la falta de consideració dels rics”.

La il·lusió sempre va ser un element fonamental d’En Patufet. S’hi explicaven històries de parelles que s’estimaven, aventures exòtiques d’exploradors i pilots d’avió i d’homes que es meravellaven davant coses petites. Hi havia moltes històries tendres i exemplificants: “La canalla que s’il·lusiona per un gelat i que Folch i Torres procura que s’il·lusioni per la bondat elemental de poder-ne prescindir perquè en mengi un altre”, detalla Guillamon. Amb la guerra s’hi traspua la il·lusió de pensar que no hi ha guerra. “La consigna és la normalitat, fer veure que no passa res”, diu l’escriptor i comissari de l’exposició. “No hi ha violència a les pàgines d’ En Patufet i, malgrat tots els bombardejos que va patir Catalunya, en tota la col·lecció només es veuen dues cases caigudes”, afegeix.

La normalitat s’esquerda

Però la guerra va durar més de tres anys i la publicació no va poder evitar anar-se enfosquint. La fam va començar a aparèixer cada vegada més, a vegades de forma descarnada, com a l’auca que Antoni Muntañola titula “Heus ací una historieta de la gent que està primeta”, on tots de personatges expliquen com han perdut quilos i quilos. “Els dibuixants són humans i d’alguna manera es desfoguen”, diu Guillamon.

L’escriptor ha rascat darrere alguns dels dibuixos que apareixen a la publicació i, a l’exposició, descobreix les tragèdies personals que amagaven. L’11 de març del 1938 Folch i Torres va publicar Sense resposta a la secció Pàgines viscudes. És la història d’una noia que fa feines de modista i quan torna a casa troba la carta d’un enamorat. Quan està a punt de respondre la carta, hi ha un bombardeig. Junceda va dibuixar la noia amb la carta del xicot, els avions i la casa enrunada. El conte està dedicat a Rosa Maria Fradera. Guillamon va trobar la seva esquela a La Vanguardia del 22 d’agost del 1938. No es va publicar fins aleshores però el bombardeig va ser el 19 de gener.

Una visió crítica

L’humor, a vegades, deixa entreveure una visió molt crítica de la guerra. Un anònim, A. Txim (l’onomatopeia d’esternut), firma la peça sobre L’Heroic Soldat del Poble de la plaça de Catalunya. L’heroi en qüestió no ha guanyat cap batalla, en realitat són els fusters que feien les caixes dels morts.

El final d’ En Patufet va arribar amb els números del 19 i el 26 de novembre del 1938. Abans de desaparèixer dels quioscos, les seves pàgines van anunciar la mort del dibuixant Joan Llaveries i de Jordi Folch i Camarasa, el fill de Folch i Torres, caigut als disset anys al front d’Aragó. El pare li dedica unes Pàgines viscudes on explica l’alegria inconscient del fill en el moment de marxar a la guerra, les cartes, la falta de notícies i finalment l’anunci de la desgràcia. En la doble pàgina que evoca la figura de Llaveries, Junceda dona una altra notícia tràgica: la mort del seu fill Santiago. Al final, tampoc en Patufet va poder tancar els ulls a la guerra.