Pedro Ruiz, l’amfitrió de les mil anècdotes

BarcelonaQuan Pedro Ruiz presentava La noche abierta, un dia el va trucar Jordi Pujol. “Escolti, jove, vostè presenta aquell programa que fan a les fosques, oi?”, va preguntar el ja no tan honorable. Ruiz ho explicava ahir amb humor: “Ho deia perquè la il·luminació era tènue, però, ves per on, al final era ell qui feia les coses a les fosques!” El còmic i presentador acumula centenars d’anècdotes que són la columna vertebral de Confidencial, l’espectacle que portarà al Casino de Barcelona del 27 d’octubre al 24 de novembre. “Jo tinc el meu espectacle gran, però em devia a mi mateix fer un espectacle de petit format, com si fóssim tots a la sala d’estar de casa meva explicant històries i cantant alguna cançó”, diu.

D’anècdotes en té per avorrir: quan va enviar un pernil a Felipe González i se’l van cruspir els guàrdies, la roda de premsa que va organitzar al hall del ministeri d’Hisenda, quan va rebre centenars de trucades amenaçadores per haver revelat en directe el número de telèfon de Josep Borrell i ell les va recopilar i publicar en forma de disc... El guió de l’espectacle és un paper amb tot de noms i, cada nit, tal com li agafi, anirà desgranant històries “de veritat vertadera” sobre Josep Pla, Salvador Dalí, Fernando Fernán Gómez, Carlos Cano, Carod-Rovira, el comte de Godó, Estefania de Mònaco, Joan Manuel Serrat, Matías Prats, els reis d’Espanya i Rocío Jurado. També parlarà dels seus problemes amb Hisenda i dels seus conflictes amb les televisions (“Fa 14 anys que estic prohibit a TVE”) i els mitjans (“Des que em vaig ficar amb Felipe González que no em crida ningú d’ El País ni de la Cadena SER”). “L’únic que em reservaré són les qüestions privades i personals, que jo no soc d’anar al Sálvame -alerta-. No soc indiscret, així que no explicaré amb quines dones he estat ni les dimensions del meu penis”.

Les conyes de Ruiz són adornades amb imitacions i rematades religiosament pel seu somriure murri patentat. És algú que s’agrada i que vol agradar i, sovint, tot i tenir un estil d’humor fossilitzat en els anys 80, ho aconsegueix. Al final de Confidencial, després de l’experiència immersiva en la seva persona, el presentador obrirà torn de preguntes perquè el públic l’interrogui. “És un format que em sembla que aquí no s’havia fet mai, però permet conèixe’ns millor”, apunta. I assumeix resignat que caurà alguna pregunta sobre el procés sobiranista català. “Sento tristesa per la situació actual -opina-. Si pogués, agafaria els 400 responsables i els enviaria un any a Somàlia a passar fam i caminar cada dia 20 quilòmetres per buscar aigua”.

“Aquí soc sempre un pària”

Ruiz contempla la seva situació personal com “un símptoma” del problema: “Vaig néixer a Barcelona però aquí soc sempre un pària. No he rebut res de cap institució: no he treballat al Lliure ni al Grec, no m’han subvencionat ni m’han demanat que faci el pregó de la Mercè, i no em queixo. A Madrid tinc els mateixos problemes: no actuo al Teatro Clásico ni a l’Español, no dirigeixo els Teatres del Canal, no estic als Veranos de la Villa i em veten a TVE. M’han exterminat als dos bàndols. I jo no soc equidistant, jo soc extravagant. No m’escalfaran el cap ni els uns ni els altres, perquè ni els uns ni els altres em donen res”. Acabat el discurs, respira i es relaxa. Reitera que no ha votat mai, que no creu en la democràcia i que tot i que “el planeta és un èxit, la humanitat és un fracàs”. I aleshores torna el somriure marca de la casa: “Ja ho deia Groucho: el secret de l’èxit és l’honestedat. Si pots evitar-la, està fet”.