Publicitat
Publicitat

PENSAMENT (5)

I si la lentitud no fos un defecte? (5)

Proliferen els moviments socials i econòmics que proposen frenar o invertir el ritme de vida actual. El sociòleg Hartmut Rosa parlarà sobre les societats accelerades dilluns al CCCB

El sociòleg alemany Hartmut Rosa afirmava en una entrevista recent: “L’acceleració equival a la promesa de la vida eterna”. El progrés tècnic ha permès multiplicar de manera exponencial el nombre d’experiències que es poden viure en un temps determinat.

Sembla ben bé que l’infinit càpiga dins del present i això fascina l’ésser humà. Però també l’atrapa en un cercle esgotador, incompatible amb la seva finitud i la dels recursos que té a l’abast. Com més de pressa fa les coses, més en vol fer. Com més creix, més necessita. Per això, en paral·lel a aquest ritme desaforat, sorgeixen també propostes per posar-hi fre. ¿Encara hi ha temps per aixecar el peu de l’accelerador? Rosa intervindrà demà en la penúltima sessió del cicle de conferències que el CCCB dedica a El nostre temps.

Elogi de la lentitud

L’anomenat moviment slow ha proliferat en els últims anys en defensa de la lentitud i contra el ritme d’una societat addicta a la productivitat i al curt termini. L’adjectiu slow s’aplica en qualsevol àmbit, des del menjar fins al sexe, passant per la moda, els viatges, les ciutats o l’educació. Es tracta d’una iniciativa espontània, transversal i sense estructura definida. Un moviment que no té líders, però sí un guru mundialment reconegut: el periodista Carl Honoré, autor de bestsellers com Elogio de la lentitud. “No defenso fer les coses més lentament, sinó intentar fer-les a la velocitat adequada. Assaborir els minuts en lloc de comptar-los. Fer-ho tot tan bé com puguem i no tan de pressa com puguem”, apunta.

Atribueix a diversos factors la devoció que els humans tenen per la velocitat. A l’angoixa davant de la mort i la certesa que el temps s’acaba, però també a la immediatesa de les tecnologies o a l’exigència dels ritmes moderns de producció. Exposa: “Tenim una relació neuròtica amb el temps. Ens atemoreix tant la idea de perdre’l que ens desesperem per omplir-lo sigui com sigui”. Reclama trencar el tabú que pesa sobre el temps lliure: “Ens sentim culpables si no l’utilitzem per fer coses”. I defensa que per recuperar una certa parsimònia no cal allunyar-se de la civilització, sinó simplement canviar el xip: “Estem fent més coses del compte, hem de prioritzar. Quan fas menys coses, no sents la pressió d’haver d’anar tan de pressa”, assegura. Entre altres coses recomana desconnectar i aprendre a dir que no, deixar d’estar disponible les 24 hores del dia i no estar sempre a punt per contestar un correu electrònic. La recepta de la lentitud també és vàlida, segons Honoré, per a l’activitat econòmica: “La crisi dels últims anys és una advertència que aquest ritme accelerat és insostenible. L’economia del consum ràpid i el benefici immediat gairebé ens aboca a l’apocalipsi”, afirma. En aquest punt coincideix amb els teòrics del decreixement, crítics amb l’hegemonia del creixement econòmic perquè consideren que no és viable en termes ecològics i que no serveix per resoldre problemes socials.

Deixar de créixer per sobreviure

L’economista Federico Demaria apunta dues grans limitacions de l’actual sistema: “Hi ha un problema amb els recursos perquè són finits i amb els residus perquè els ecosistemes tenen una capacitat limitada per assumir-los”. Creu que “el creixement de les últimes dècades ha contribuït a l’acceleració” i que això té conseqüències negatives com, per exemple, la crisi de la democràcia representativa. Afegeix que “créixer econòmicament no ha ajudat a superar la pobresa i les desigualtats” i defensa una autèntica redistribució de la riquesa sense necessitat d’augmentar-la.

Una proposta que, segons Francesc Granell, catedràtic d’economia aplicada, no té cap sentit: “Lluitar contra la desigualtat si no hi ha creixement és una utopia. Si el pastís no creix, distribuir és molt difícil”, assegura. Pel que fa als límits ecològics, Granell no els nega, però creu que les millores tecnològiques ja permeten ara optimitzar els recursos. “La societat està sensibilitzada amb les limitacions físiques del planeta. Hi ha un canvi de paradigma que passa pel creixement sostenible”, defensa.

Per intentar reconciliar les dues posicions, el professor d’economia ambiental, Jeroen van den Bergh, fa una proposta intermèdia. Suggereix obviar els indicadors d’augment de la riquesa, no donar importància al PIB. Defensa que així s’evita caure en alarmismes. “Les crisis econòmiques han sigut produïdes per profecies autorealitzades. És psicologia social. És necessari calmar les expectatives de creixement”, diu.

A pas de cargol

Els cargols frenen l’augment de la closca quan la seva mida es fa insostenible per al seu cos. Per això els defensors d’aturar el creixement econòmic l’adopten com a símbol. I també és la imatge del partidaris del moviment slow, que proposen emular-ne el pas, recuperar la pausa i oblidar les presses.

Més continguts de