BarcelonaEl pas del temps ha obsessionat la humanitat des dels seus inicis. I des del primer moment s’han buscat amb obstinació formes per eludir-lo i mecanismes per escapar del seu ritme incessant. Avui que el temps s’ha disparat, i que la sensació de velocitat és més intensa que mai, també es fa més necessari que mai trobar moments de repòs. Refugis que permetin respirar i recuperar el control. Espais en suspensió que poden aparèixer en algun paratge remot, però també en un llibre, en un concert de piano o, simplement, caminant sense rumb.
Després de la sessió inaugural, el CCCB reprèn aquest dilluns el cicle de conferències sobre El nostre temps. L’escriptora Menchu Gutiérrez parlarà de les Clarianes del temps. Explorarà els racons que queden fora del temps accelerat, les illes que resisteixen la cadència frenètica de la modernitat.
L’art, un temps alternatiu
“La música crea un temps, un flux interior de sons en el qual t’atures i que no té res a veure amb el temps cronològic. És un temps dins del temps”, sentencia el musicòleg Ramón Andrés. Està convençut que una bona composició musical “és capaç de crear autèntics parèntesis” en els quals resguardar-se del món accelerat. Un refugi que l’escriptora Flavia Company troba en la literatura: “Quan escrius o llegeixes desapareixen les coordenades habituals, et col·loques en un temps únic que no té dimensió, que no es projecta ni cap al passat ni cap al futur. Ets aquí i ara”, afirma. L’experiència artística ofereix, doncs, una temporalitat alternativa. Però no només això.
El filòsof i teòric de l’art Pol Capdevila defensa que, més enllà de l’entreteniment, “l’art és una via de creixement, de construcció social i d’enriquiment”. Per tant, mentre gaudim d’una bona història que captiva, i que a més a més és fructífera, no perdem el temps, sinó tot el contrari: “T’estan regalant temps”, diu Capdevila. Un obsequi preciós ara que les hores s’escurcen tan de pressa.
El protagonista d’una de les novel·les de Flavia Company és un director de música que descobreix el secret de la immortalitat: “Aconsegueix aplicar el tempo musical a la vida i això li permet suspendre el temps”, recorda l’autora. L’existència de la mort, i per tant la certesa que el temps s’acaba, està present en gairebé totes les activitats humanes. I també, lògicament, en l’experiència artística. La literatura i la música, a banda d’oferir refugi, actuen també com a pal·liatiu per mitigar l’angoixa de l’existència finita. Capdevila recorda com Schopenhauer ja buscava en la música “una experiència sedant” mitjançant la qual “oblidar la mort i la pròpia finitud”. Evadir-se de la fatalitat del temps per mitjà de l’art “permet una visió molt més lliure de la pròpia existència”, apunta Ramón Andrés. I per demostra-ho rememora la sensació de buit que apareix quan tanquem un llibre o al final d’una cançó: “Són moments en els quals la llibertat es perd i tornem a col·lisionar amb el món exterior”, diu.
Fugir és resistir
L’amenaça inalienable de la mort és també el motor que empeny l’artista a crear. En aquest cas, Capdevila cita Plató, que fa milers d’anys ja intuïa que “les produccions de l’esperit intenten sobreviure a la finitud humana”. L’artista aspira a la posteritat i intenta perviure a través de l’obra. Company admet que sovint, darrere de la creació, hi ha aquesta “voluntat d’immortalitat i de deixar petjada”. Per Ramón Andrés, la necessitat de transcendir amaga, però, un aspecte negatiu de la societat moderna: “Hi ha un menyspreu i una devaluació del present”, lamenta el musicòleg.
El temps accelerat és temps volàtil, desordenat i dispers. I la dispersió no casa amb l’experiència estètica, que exigeix moments d’alta concentració. La música, per exemple, “necessita dedicació, temps i silenci”, diu Ramón Andrés. O escriure, per Flavia Company, “és un exercici de meditació, en el qual deixes de relacionar-te amb la realitat i et situes dins teu”. Una pràctica extremadament difícil en un món que, segons Capdevila, “és molt exigent amb la immediatesa i molt reticent a l’aïllament”.
Assolir un estat de plena consciència es fa imprescindible per reconciliar-se amb el temps propi. I no és exclusiu de l’activitat artística. Mirar, contemplar, apropar-se a la natura o centrar-se en una sola tasca són actituds de desacceleració. I no només això. El músic, l’escriptora i el filòsof, tots tres, estan convençuts que la velocitat del ritme de vida actual és una imposició: “Està perfectament traçada i dissenyada pel sistema”, afirma Ramón Andrés. Per tant, entrar en un museu, llegir un llibre, escoltar una cançó o aturar-se davant del mar no només són actes que permeten recuperar un cert control sobre el temps, sinó que poden esdevenir petits gestos de resistència.
