L'ESTRENA DE LA SETMANA
Cultura 08/04/2011

Pèplum, 'western' o cinema polític?

Xavi Serra
2 min
Jamie Bell ha deixat de ser el tendre Billy Elliot.  Al circ romà no hi va pas a ballar.

La primera pedra la va posar Gladiator , de Ridley Scott; però en els últims anys s'ha confirmant una de les tendències més inesperades del panorama cinematogràfic actual: el retorn del pèplum. L'èxit de sèries televisives com Roma i Spartacus: sangre y arena i la presència regular a la cartellera de títols ambientats en l'època romana han obert la porta a la reescriptura d'un dels gèneres amb més mala fama de la història del cinema.

La legión del águila fuig dels tòpics del pèplum. No hi trobarem persecucions de soferts cristians en mans de sanguinaris romans, escenes de depravació i luxúria a la seu de l'imperi ni herois musculats de cartó pedra lluint abdominals ad eternum . Dirigida per Kevin Macdonald, la pel·lícula narra la lluita d'un centurió per recuperar l'honor perdut del seu pare, comandant d'una legió romana desapareguda sense deixar ni rastre al nord de les Terres Altes escoceses.

A la recerca de l'emblema de la legió, el fill s'endinsarà en companyia d'un esclau brità en territori bàrbar, més enllà del mur d'Adrià, que assenyala el final de la civilització coneguda. És un viatge que, en el fons, té molt a veure amb els motius argumentals clàssics del western , i en què el protagonista fins i tot es trobarà amb uns peculiars indis: el poble de les foques, uns bàrbars amb el cap rapat i la pell pintada que vivien on ara hi ha Escòcia i que tenien més males puces que els actuals escocesos.

Legionaris amb accent ianqui

De forma força evident, La legión del águila proposa una lectura de les conquestes de l'Imperi Romà en clau actual, establint un paral·lelisme entre la política militar de l'antiga Roma i l'actual dels Estats Units. El destí gloriós de l'imperi, la supremacia respecte a la resta de pobles i l'organització castrense dels legionaris (a estones semblen una unitat de marines ) són algunes de les pistes, però per si de cas, Macdonald ho subratlla escollint actors nord-americans per interpretar els personatges romans. Així trenca una antiga convenció de Hollywood, que identificava l'imperi romà amb el britànic i distingia els romans dels altres pobles adjudicant als primers un anglès patrici amb accent d'Oxford. Més que amics Hi ha un tòpic del pèplum, però, del qual no escapa el film: el deix homoeròtic. La relació entre el soldat romà i l'esclau brità té ressonàncies que van més enllà de l'amistat viril. És força comú al gènere. Només cal recordar la conversa al voltant de les ostres i els cargols d' Espàrtac (1960) o la conxorxa entre William Wyler i Gore Vidal a Ben Hur (1959) per conferir un subtext homosexual a la relació entre el protagonista i Messala, sempre d'amagat de Heston, que a la primera insinuació hauria tret el fusell per carregar-se el director i el guionista.

stats