Publicitat
Publicitat

CRÍTICA

Peralada vibra amb Nabucco

L'espectacle de les grans veus pot compensar l'absència d'escena i convertir una òpera en versió de concert en la més emocionant festa lírica. Per aconseguir-ho, es necessiten tres coses: el títol adequat, diversos divos en forma i, condició indispensable, un gran director d'orquestra capaç de posar el geni del compositor en primer pla.

Ho ha aconseguit, amb escreix, el Festival Castell de Peralada (Alt Empordà) en la seva primera cita operística, a la qual van acudir, entre altres personalitats, el president de la Generalitat, Artur Mas; els expresidents Jordi Pujol i José Montilla; el conseller de Cultura, Ferran Mascarell; Joaquim Nadal, cap de l'oposició al Parlament de Catalunya; Jorge Fernández Díaz, vicepresident tercer del Congrés, i Isidre Fainé, president de La Caixa.

Tres grans encerts

Primer encert: l'elecció del títol, Nabucco , primera explosió del talent de Giuseppe Verdi a l'inici d'una carrera d'èxits que va transformar per complet l'òpera romàntica italiana. Segon encert: les veus, amb un sensacional repartiment encapçalat pel baríton menorquí Joan Pons, la soprano ucraïnesa Maria Guleghina i el baix italià Ferrucio Furlanetto. I tercer encert: la presència d'un venerable mestre, l'octogenari director italià Nello Santi, probablement el director verdià amb més experiència del planeta i més de mig segle de carrera a l'esquena. Peralada, que torna als seus orígens i celebra les seves noces de plata amb l'òpera com a principal senyal d'identitat, va vibrar amb un electritzant Nabucco a l'Auditori Parc del Castell, magistralment dirigit per Santi al capdavant del Cor i l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, i defensat amb passió per un equip de veus d'autèntic carisma i temperament verdià.

Veure en acció Santi és tot un espectacle: dirigeix sempre de memòria i la seva mirada ho controla tot, és una enciclopèdia vivent del saber líric, capaç de cantar tots i cadascun dels papers de l'obra. No s'escapa res de la seva experimentada batuta i exerceix un control implacable en l'orquestra, però el seu domini de l'estil proporciona total seguretat als músics; sota les seves ordres, la formació liceista va rendir amb plenitud. Nabucco és una òpera rica en escenes de gran protagonisme coral i conté una de les pàgines més famoses de la història de l'òpera, aquest celebèrrim Va pensiero, sull'ali Dorat, que el cor del Liceu, amb les veus de la Polifònica de Puig-reig com a reforç, va cantar amb accents commovedors.

Inspiració verdiana

Verdi sona, i respira sota la batuta de Santi com abans: hi ha brillantor, potència i una força rítmica aclaparadora, amb un pols i una solidesa en els concertants fora de sèrie. Però, i això és el millor, la brillantor orquestral mai va en contra de les veus, a les quals acompanya amb inspiració i ofici. En el paper titular, Joan Pons va reafirmar la seva fibra verdiana, administrant amb autoritat i ofici la seva encara admirable gamma de recursos tècnics i expressius. I en algunes escenes, el seu càlid i incisiu fraseig va disparar l'entusiasme del públic.

La torrencial Maria Guleghina va afrontar en bona forma el temible paper d'Abigaille, amb temperament dramàtic, expressivitat generosa i un cant valent, de potència estremidora i rematat amb aguts que van impressionar el públic. Per la seva banda, el també veterà Ferrucio Furlanetto va atorgar noblesa expressiva i intensitat dramàtica al personatge de Zaccaria, que té al seu càrrec algunes de les àries més emotives. La mezzosoprano italiana Serena Pasqualini i el tenor romanès Teodor Ilincai van resoldre amb eficàcia els papers de Fenena i Ismael, de la mateixa manera com ho van fer en els seus breus papers la soprano Maribel Ortega, el baix Ievgen Orlov i el tenor Vicenç Esteve.

Més continguts de