Pimpinela: “Es veu que hi ha una mena de fantasia entre l’home i la cunyada”

BarcelonaEls germans Lucía i Joaquín Galán, nascuts a Buenos Aires el 1961 i el 1955, respectivament, porten 35 anys sent Pimpinela, un duo artístic que ha venut més de 25 milions de discos. Acaben de publicar Son todos iguales (Sony), un disc que ell descriu com a “molt eclèctic”. “Hi ha l’histrionisme típic nostre, però també humor, perquè ens agrada enriure’ns de nosaltres mateixos”, diu.

¿Amb quin ànim vau afrontar el disc Son todos iguales?

Ell: Amb bon ànim, perquè feia quatre anys que no publicàvem cap disc nou. Hem arribat a un punt que només traiem discos si tenim alguna cosa a dir. Teníem temes que ens semblaven interessants, com Bastardo, que és una història típica d’una infidelitat de parella però amb un final sorprenent, perquè l’home enganya la dona amb la germana d’ella. Tanmateix, quan vam publicar la cançó, amb la resposta a les xarxes socials vam adonar-nos que no era tan inusual com crèiem. Es veu que hi ha una mena de fantasia entre l’home i la cunyada.

Bastardo és una adaptació d’una cançó de la italiana Anna Tatangelo. Vosaltres convertiu la confessió d’una dona en un duet. Per què hi afegiu la veu de l’home?

Ella: És una cançó molt dramàtica i passional, molt llatina, que feia molt per a nosaltres. El Joaquín en va fer l’adaptació refent la història i proposant aquest diàleg, amb el qual hem creat una mena de telenovel·la de tres minuts.

Manteniu la tornada: “ Voy a decirte lo que siento / verte morir en este mismo momento, ¡bastardo! ”

Ell: Sí, tot i que no les teníem totes, perquè no sabíem si l’autora acceptaria l’adaptació perquè estàvem canviant la història. Una cosa és que ella digui malparit a qui li és infidel, i una altra que ell li sigui infidel amb la germana. Però vam tenir sort i va acceptar-ne la versió.

En aquest disc també hi ha trios, com passa a la cançó Son todos iguales, en què hi ha dues veus femenines posant els homes a lloc.

Ella: Aquesta l’hem fet amb Ángela María Leiva, una cantant molt famosa de la moguda tropical argentina que com a solista també ha creat un personatge que retreu als homes les mentides i les infidelitats. Com va passar quan vam col·laborar amb Dyango o Maradona, primer sorgeix la història i després mirem qui pot cantar-la amb nosaltres.

Des del principi de la vostra carrera, en les cançons parleu de dones que diuen les coses clares. ¿Segueix sent necessari?

Ella: Sí, tot i que potser no cal dir-ho amb tants crits. En la dècada dels 80, el masclisme perpetuava la imatge d’una dona submisa que tolerava relacions tòxiques i que creia que no podia valdre’s per ella mateixa. Segueix passant, i encara hi ha reminiscències d’aquella dona submisa, però avui dia la dona ha fet un pas endavant, i l’home l’està acompanyant, perquè això és cosa de dos. Les nostres cançons també reflecteixen aquest canvi, sense oblidar que la violència de gènere segueix molt vigent.

¿És conscient el fet que en les vostres cançons sigui difícil saber la classe social dels protagonistes?

Ella: Sí, perquè en aquestes històries, fins i tot en les de maltractament, no importa quina professió tinguis o on visquis. Parlem de sentiments genuïns que no tenen classe, raça o religió.

Alguns polítics espanyols fan servir Pimpinela com a concepte per descriure polítics aparentment enemistats però que en el fons pensen el mateix.

Ella: Fins i tot crec que Pablo Iglesias va cantar Olvídame y pega la vuelta en un míting.

I com us ho preneu?

Ell: Que et facin servir com a referent per resumir un concepte o una situació és molt gratificant perquè és com dir que som únics en el que fem. Podem agradar més o menys, però tenim una marca registrada.

¿Algun partit polític ha volgut aprofitar-se de la vostra popularitat?

Ella: No. A mi m’han proposat ser diputada diverses vegades, però sempre he dit que no. Sempre ens hem mantingut al marge. Som amics de Daniel Scioli, el governador de la província de Buenos Aires que va ser candidat a la presidència l’any passat, però no fem bandera de cap partit. El nostre compromís és amb la nostra feina i amb la llar de nens que tenim des de fa vint anys. És on aboquem la nostra part social, però sempre des de fora de la política.

Ell: Els polítics són com un mal necessari. No és un ofici que admiri, perquè, veient com està la gent, t’adones que si estiguessin fent bé la feina les coses serien diferents. Vaig votar Alfonsín en el primer mandat, com la majoria dels argentins. Després les coses no van anar bé econòmicament. Vaig canviar per votar peronista i tampoc, així que et vas decebent amb els polítics. Tanmateix, som nosaltres els que els triem, així que ¿en què fallem per ensopegar tantes vegades amb la mateixa pedra?

Macri és una ensopegada?

Ell: Volem creure que no ha sigut una caiguda, però una ensopegada sí perquè ha pres mesures que no estaven previstes. Venim d’una època encara pitjor i encara té un crèdit a favor, però haurà de modificar moltes coses, i ràpidament.