Publicitat
Publicitat

L'angoixa existencial guanya a l'èpica a 'El comte Arnau'

Poesia i reivindicació d'un mite català

TEATRE 'EL COMTE ARNAU' TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA 5 D'OCTUBRE

El comte Arnau és un personatge de l'imaginari català envoltat, com tota llegenda, de llums i ombres. Un mite que el poeta Joan Maragall va fer seu en tres obres escrites durant la seva vida. Un camí que molts altres escriptors seguirien després, fins a convertir-lo en un alter ego personal i en símbol d'una comunitat enfrontada a l'esdevenir. No és estrany, doncs, que l'estrena a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya d'un espectacle sobre el comte, pensat i dirigit per Hermann Bonnín, reunís una gran representació del poder català, encapçalat pel president de la Generalitat, Artur Mas. En temps d'afirmació de la identitat catalana i de la imprescindible reivindicació de la llengua com a territori, l'elecció de l'obra de Joan Maragall per a la inauguració solemne de la temporada resulta molt nostrada, sigui fruit de la recomanació, de la casualitat o de la tenacitat de Bonnín, que ja va fer seva l'obra del poeta amb Nausica , estrenada al Grec el 2006.

Bonnín firma una dramatúrgia construïda amb les indicacions i reflexions del també poeta Lluís Solà i del dramaturg Joan Casas, que assegura en un escrit afegit a la publicació de l'obra per Proa que tot el que es pot relatar es pot fer entendre. Avís o constatació de les dificultats de portar el poema dramàtic de Maragall a l'escenari. El director, sàviament, ha optat per una solució en què brilla la paraula de l'escriptor per damunt de qualsevol distracció. Així, l'espai escènic -de Jean Pierre Vergier, habitual col·laborador de George Lavaudant- remet al no-lloc beckettià, que paradoxalment resulta qualsevol lloc i evoca al mateix temps el drama de l'home i la terra. Hermann Bonnín hi convoca els personatges de la mà del narrador, que a la vegada és el poeta, en un temps escènic que manté l'ambigüitat sobre la vida i la mort, sobre si els protagonistes són vius o espectres.

Les aventures del comte Arnau abans de traspassar tenen un sentir èpic que en l'obra de Maragall, i també en l'espectacle, desapareix per mostrar l'angoixa i el dolor de l'ànima en pena, del superhome que ha aconseguit el que volia, per desgràcia seva, i que ja no trobarà redempció. Tan sols una petita esperança.

Bonnín aixeca un oratori fragmentari, més o menys agraït segons els ulls de qui mira, que es desenvolupa sobre un relligat de poemes i accions escèniques mínimes que volen seduir els sentits de l'espectador. La paraula arriba clara i diàfana en la veu de tots els intèrprets, les aparicions del Cor de Cambra del Palau de la Música enriqueixen el caràcter líric de la proposta, i l'esplèndida il·luminació de Tomàs Pladevall manté la textura onírica dels esperits convocats a una litúrgia escènica que no cerca la teatralitat sinó el plaer del moment poètic. I aquests moments hi són.

Més continguts de