Quan per un moment semblava que Portishead podien posar el pilot automàtic, Beth Gibbons, Geoff Barrow i Adrian Utley van quedar-se sols a l'escenari per interpretar una màgica Wandering star . Gibbons es va asseure de costat, mirant Barrow mentre Utley feia udolar la guitarra amb els seus característics slides . Eren ells tres, sense bases programades, sense trampes, sota els estels del solstici d'estiu, i el Poble Espanyol va emmudir. Fins aquell moment, els de Bristol havien construït el concert com si es tractés d'una obra d'enginyeria de precisió.
El repertori no va sorprendre. S'estaven basant en Third (2008), el seu tercer i últim treball, però cap a la meitat del xou ja havien intercalat Mysterions i Sour times , dos clàssics de Dummy (1994), el disc amb què van visualitzar un futur per a la música i que, tot i haver estat copiat infinitat de vegades, encara no s'ha superat. Els de Bristol, que s'enfronten al seu repertori amb la tranquil·litat de saber-se uns clàssics contemporanis, no busquen sorprendre, sinó fer-ho de la millor manera possible. Cal destacar la labor del bateria Clive Deamer -actual segon bateria de Radiohead, tocat per la tragèdia de Toronto-, que va donar elasticitat i una qualitat orgànica a la densa proposta del trio.
Wandering star va ser el punt d'inflexió d'un concert que semblava impossible que encara pogués millorar. Però, després del recolliment, els músics van entrar amb l'artilleria pesada, descarregant el martelleig industrial de Machine gun sobre els caps d'un públic extasiat. Els magnífics visuals que van acompanyar l'actuació van oferir imatges de manifestants reprimits per la policia. Per un moment, va poder-se llegir "Mossos d'Esquadra" en un furgó que passava a tota velocitat entre les imatges distorsionades i en blanc i negre. La reacció del públic va ser automàtica, i el nivell de connexió ja no va baixar, fet al qual van ajudar altres clàssics com Over i un Glory box amb moments de gran intensitat dramàtica. Durant tot el concert Gibbons es va mostrar tan reservada com sempre. Amb samarreta negra, els cabells sobre la cara i les mans aferrades al micro, la cantant rarament ofereix la seva mirada al públic, i quan no canta s'hi posa d'esquena. Per això va sorprendre que, en l'últim bis, baixés corrents de l'escenari per saludar la gent de les primeres files. No va ser com la salutació monàrquica de Lana del Rey al Sónar, sinó la reacció espontània d'algú que es relaxa després d'estar una hora i mitja immersa en un estat de concentració gairebé místic. Va ser després de Roads -amb una part dels assistents celebrant la cançó i l'altra fent-los callar-, a la meitat de We carry on , la peça més krautrock de Third : un final de traca durant el qual Gibbons, l'esquiva, va mostrar el seu costat més humà.
La festa seguia després a la Sala Razzmatazz amb una programació comissariada pel trio de Bristol, que va tornar a actuar durant la revetlla de Sant Joan. La inauguració de les Nits d'Estiu al Poble Espanyol ha estat, de fet, un petit festival en què també hi havia programats Cuchillo i Anímic, tot i que, lamentablement, a primera hora de la tarda.
