El Prado reivindica l'últim Rafael amb una exposició

BARCELONA.Diuen les males llengües que Rafael va morir prematurament el 1520, el dia que feia 37 anys, a causa dels seus excessos amatoris. A més dels assumptes eròtics, en els últims set anys de la seva vida, el pintor d'Urbino es va prendre la feina amb la mateixa passió.

Abans de morir, probablement de malària, Il Divino va realitzar pintures de cavallet, va decorar amb frescos quatre de les estances del Vaticà, va ser l'arquitecte de la basílica de Sant Pere, va dissenyar cartrons per a tapissos i escultures, i va ser l'arqueòleg major de Roma. I encara es va preocupar a difondre les seves obres a través de gravats. Per fer front a tot aquest volum ingent d'encàrrecs va posar l'accent en el disseny de les obres i va delegar l'execució en els aprenents del seu taller. En va arribar a tenir més de 50.

"El seu grau d'intervenció en les obres varia; n'hi ha de totalment autògrafes i de realitzades pels membres del taller. Rafael planteja per primera vegada el cas d'artistes com Andy Warhol i Damien Hirst. És sabut que no són ells qui realitzen les obres", afirma Miguel Falomir, cap del departament de pintura italiana del Museu del Prado i comissari científic de l'exposició El último Rafael , que s'inaugurarà dimarts al museu madrileny. Es tracta de la primera mostra monogràfica d'aquest període de la trajectòria de l'artista i està composta per 74 pintures i dibuixos del mateix Rafael (i del taller) i de Giuliano Romano i Gianfrancesco Penni, els seus dos principals deixebles.

Les investigacions de la mostra van començar fa cinc anys. Té l'origen en les col·leccions permanents del Museu del Prado i del Museu del Louvre, on es podrà veure a l'octubre, i vol plantejar nous enfocaments sobre aquesta etapa de Rafael. Les dues pinacoteques són les que tenen el volum més important d'obres tardanes de l'artista. "La principal aportació de l'exposició és poder veure juntes les obres que hem aconseguit reunir. Els dos museus mai havien prestat abans obres tan importants, i no es podran tornar a veure reunides en generacions. A partir d'aquí es podran desenvolupar hipòtesis que seria impossible plantejar a través de fotografies", subratlla Falomir sobre la mostra, que està comissariada per Paul Joannides, de la Universitat de Cambridge, i per l'expert independent Tom Henry.

"Quan el Prado va obrir les portes el 1819, el principal atractiu no eren les obres de Velázquez sinó les de Rafael", recorda Falomir.

Un geni versàtil i inquiet

Un dels factors que ha fet problemàtic l'estudi d'aquestes obres de Rafael, a més de considerar-lo un artista industrialitzat, és la gran varietat d'estils que va desenvolupar. "A diferència de Leonardo i Miquel Àngel, Rafael va ser un artista molt versàtil. Per això es va convertir en el pintor més influent de la història de la pintura. Va oferir un repertori inabastable de recursos plàstics i de personatges de totes les edats i totes les condicions. La seva influència va decaure, precisament, quan es va imposar la idea romàntica de l'artista pobre tancat en unes golfes. Al Renaixement no es tenia aquesta idea de l'artista. Rafael va ser un home ric, vivia en un palau", assenyala el comissari científic del projecte.

Entre les obres més destacades de la mostra hi ha el retrat de l'humanista Baldassare Castiglione, un dels grans amics de l'artista. Està considerat una obra mestra. Rafael va realitzar retrats com aquest per plaer i mogut només per l'amistat. "Quan els amics rebien una obra feta amb l'ajuda dels col·laboradors, la veien com una obra de Rafael i no se sentien enganyats", adverteix l'expert del Museu del Prado.

Una altra gran obra és el retaule de Santa Cecília, que ha sortit per primera vegada de la Pinacoteca de Bolonya. Rafael el va realitzar el 1515 a Roma. Havia arribat a la capital italiana des de Florència vuit anys abans, cridat pel papa Juli II. Aleshores ja tenia una gran reputació. "Aquesta peça representa com va revolucionar un format tan conegut com el retaule", explica Falomir.

L'última secció de la mostra està dedicada al procés de creació de la Transfiguració , l'última gran obra mestra de l'autor de La Fornarina . Va quedar inacabada a la seva mort. El Museu del Prado en té una còpia feta per Giuliano Romano i Gianfrancesco Penni que torna a veure la llum per primera vegada després de ser restaurada.