BARCELONAQuan un mosso es calça les espardenyes de veta blava de cànem trenat, alguna cosa altera la rutina del país. Encara amb les lleganyes d'una Lliga ja perduda -i la malastrugança d'una altra batalla encara per disputar a la Moncloa-, la plaça Sant Jaume es llevava ahir, ben d'hora ben d'hora, amb el tràfec perfumat de roses propi de Sant Jordi. Aquest cop, però, amb l'etiqueta low cost penjada al Palau de la Generalitat.
Per primera vegada ni hi va haver recepció ni copeta de cava. L'únic que els representants polítics es van poder dur a la boca de franc va ser l'hòstia consagrada per l'arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach. "Aquest any, res de res", s'esforçaven a explicar els responsables de protocol del Palau. Però com que per omplir l'esperit no cal estrènyer-se el cinturó, la tradicional missa a la capella de Sant Jordi es va mantenir. "Vivim un fort secularisme i el corc del materialisme ha fet un bon forat en les nostres vides", va recordar Sistach per si a algú no li havia quedat clar.
A la dreta de l'oficiant, el Govern. A l'esquerra, l'oposició. Ningú d'ERC ni d'ICV-EUiA. Al costat de Sistach destacava la presència del prior del Palau, mossèn Joan Evangelista Jarque, que l'octubre de l'any passat va presentar una carta de dimissió a Artur Mas perquè cap president havia fet fins aleshores el gest de regular el seu càrrec i la seva corresponent remuneració. Els fets demostren que el gest amenaçant del prior va donar resultat.
Buscant l'hòstia de Sistach
Quan es tracta de combregar, la líder del PP, Alícia Sánchez-Camacho, i el ministre d'Interior, Jorge Fernández, s'afanyen. Van ser, de fet, els primers dirigents que no pertanyien a CiU que van rebre l'hòstia de Sistach. Però encara que aparegui la delegada del govern espanyol, María de los Llanos de Luna, parlant animadament amb el diputat de Ciutadans Jordi Cañas o l'expresident José Montilla intentant conversar amb Camacho mentre a la vegada busca l'angle perfecte per no poder ser retratat amb ella, són Mas i la seva dona, Helena Rakosnik, els que acaparen el focus mediàtic.
"Que ve el president, que ve el president!", alerten les paradistes de roses solidàries instal·lades al pati de carruatges del Palau. Un cop beneïdes les roses, toca rebre l'Helena i el Pau, la pubilla i l'hereu de Catalunya. "Caram, que alta!", exclama el president en constatar que la pubilla li treu ben bé un pam. "Vosaltres manteniu viva la flama de la catalanitat", els agraeix.
Amb un pati dels Tarongers insòlitament buit per a aquesta diada, el president considera que es pot permetre el luxe d'anar passejant fins al Teatre Romea, on la seva agenda diu que ha d'inaugurar les vuit hores de lectura continuada de Tirant lo Blanc . Per no ser menys, Josep Antoni Duran i Lleida llegeix a aquella hora a la seu d'Unió fragments d' Incerta glòria , de Joan Sales, un títol que bé podria definir el seu paper a hores d'ara al Congrés malgrat haver obtingut els seus millors resultats electorals.
Entre la sobirania i les retallades
"És el Mas de veritat, no el de Polònia ", constata un jovenet que entre escorta i escorta intenta fotografiar el president amb el seu smartphone . "¿Però vosaltres no teniu col·le?", els pregunta el president, que s'esmerça a satisfer els reclams d'atenció dels ciutadans. Hi ha, però, peticions més complicades: "Independència, president!", li criden a la Rambla, farcida de llibres. I és que anar a peu té els seus riscos. Tot i això, són més els que li reclamen passos ferms cap a la sobirania que els que li retreuen les retallades. "No cediu!", li crida una senyora. Mas s'atura, la mira, somriu i assenteix.
Quan se li acumulen mans per estrènyer, galtes per petonejar i flaixos per disparar, Rakosnik, que llueix un fermall amb forma de rosa -la natural la va rebre a primera hora del matí-, no dubta a donar un cop de mà. "Que difícil compartir-lo amb tanta gent", li diuen. I ella, que excerceix impecable com a primera dama, respon: "No, què va, estem molt bé, tot això està molt bé".
El president narra en públic les gestes del promiscu cavaller amb la mateixa facilitat que argumenta que cal fer més amb menys. "L'oratòria la domina", diu cofoi un dels seus homes. I com que la lectura acaba puntual, Mas, sempre amb Rakosnik, es pren cinc minuts i es refugia, de nou, en un temple. Ara a l'església de Sant Agustí, al cor del Raval, on el 1971 es va constituir l'Assemblea de Catalunya. Potser, malgrat l'escut borbònic que hi ha al centre de l'atri d'arcades de mig punt de l'entrada, el president creu que la visita pot ajudar-lo a agafar forces per combatre la majoria absoluta del PP.
Ara toca visitar, en el marc del programa Roses contra l'oblit, Odette Aragonés, una veïna del Raval de 92 anys. Després de preocupar-se pel seu estat de salut, l'àvia, ben eixerida, li pregunta: "I vostè, president, com està?" I Mas li explica que fer retallades no és fàcil. Els escortes preparen el cotxe oficial, però el president decideix que no, que torna al Palau caminant, així estira les cames, rambleja i, de passada, estalvia benzina en la Diada més austera del president més auster.
