Publicitat
Publicitat

SAN MIGUEL PRIMAVERA SOUND

Els problemes a les barres marquen el primer dia al Fòrum

Un Primavera sec balla amb Of Montreal i Big Boi

Lasegona jornada del San Miguel Primavera Sound, la primera al parc del Fòrum, deu haver estat la més eixuta dels onze anys d'història del festival. El nou sistema per pagar les begudes, a través de la targeta d'accés al festival convertida en targeta de crèdit, a l'estrena ha estat un desastre. I al recinte, ple de llargues cues davant de barres tancades per la caiguda del sistema informàtic, i davant de les finestretes per carregar les targetes, hi va regnar una llei seca que va causar la indignció dels assistents.

Per sort, el nivell artístic de la jornada va compensar la sequera, i el públic va lliurar-se al ball sense l'alcohol com a combustible. Els reis de les primeres hores de festival al Fòrum van ser dues propostes nord-americanes radicalment diferents: el pop d'avantguarda festiu d'Of Montreal, i el hip-hop de Big Boi.

Els primers van brodar un set que va encadenar hits dels seus quatre últims treballs, inclòs el que venien a presentar, False priest (2010). I tot plegat amenitzat per delirants performances amb la lluita lliure com a fil conductor, i amb presència de la senyera. Però el millor del grup que lidera Kevin Barnes, que tornava al Primavera en luxosa formació d'octet, és que si se li treu tota la parafernàlia, per divertida que sigui, continua quedant un grup molt potent en directe, i una col·lecció de joies de pop infecciós i estimulant.

Pel que fa a Big Boi, la meitat més discreta d'Outkast, va fer desencaixar els malucs dels indies -"Veig molts moderns rockers", va deixar anar Antwan Patton des de l'escenari-, que es van entregar al ritme dels temes del debut en solitari de Big Boi, Sir Lucious left foot... The son of Chico Dusty , que Patton va alternar amb èxits del projecte amb André 3.000. Un refrescant encert en la programació del Primavera, en què sovint abunden massa propostes tallades pel mateix patró, i en què hi ha poc espai per a la música negra. Tot i que ben negre és el blues punk de Grinderman, que va generar el primer gran ple del festival a l'escenari principal; i només era dijous.

Llegenda postpunk

Digne, però poc capaç de despertar entusiasme, John Lydon va defensar el cançoner de PiL, el projecte que va engegar un cop dissolts els Sex Pistols. El pioner del postpunk va tocar relegat al llunyà nou escenari de gran aforament, el Llevant, un espai a una distància dissuasiva, tenint en compte que les deu hores de concerts al Fòrum minven bastant les forces. Però esgotat, assedegat o no, el públic no va fallar a Lydon. Però ni This is not a love song , el gran himne del grup, va acabar de quallar en un concert correcte però apàtic. Més entusiasme va despertar, més o menys a la mateixa hora, el peculiar cantautor pop neozelandès Connan Mockasin.

La jornada havia començat d'hora, amb artistes estatals com Mariina Gallardo, Toundra i Colectivo Oruga tocant per la minoria més matinera que no estava fent cua per carregar les inoperants targetes. Els gallecs Triángulo de Amor Bizarro van estrenar l'escenari principal amb prou concurrència, i el van mantenir ple, amb competència amb el postrock amb sintetitzadors d'Emeralds, sense reservar per al final els seus millors asos, com De la monarquia a la criptocràcia .

Però una de les sorpreses més agradables van ser Cults. El duo nord-americà, ampliat a quintet -amb molts cabells llargs- per a l'ocasió, va convèncer amb una enèsima revisió contemporània del Girl group sound , més pròxima a Lesley Gore, i amb la potència vocal de la cantant com a tret distintiu.

Més continguts de