02/06/2017

El Primavera Sound es rendeix al poder del soul de Solange

3 min
Solange Knowles, la germana de Beyoncé, va oferir una lliçó de soul en el concert d’ahir al Primavera Sound, un festival on ja havia actuat fa quatre anys.

BarcelonaEl cartell de la primera jornada de pagamant del Primavera Sound al Fòrum tenia punts d’interès com Bon Iver i Solange, els dos amb discos publicats l’any passat que redefineixen les seves carreres respectives, l’un eixamplant les potencialitats del folk-indie amb textures electròniques, i l’altra afegint un gloriós capítol a la història del soul. Per cert, tant Bon Iver com Solange també van fer d’estrelles en el sentit més capritxós, i van prohibir que els fotògrafs de premsa accedissin al fossat durant els seus concerts.

Solange va sortir a l’escenari Mango les 21.25 h, quinze minuts més tard del que estava previst, intentant que la nit guanyés la partida al dia perquè el seu xou lluís més. Tenia sentit, perquè la posada en escena estava tenyida de color vermell (després blau) i necessitava contrast per ser efectiva. Quan va començar amb Rise un concert que va tenir el disc A seat at the table com a fil conductor, ja va deixar clar tot el seu poder de diva del soul, acompanyada d’una banda que la seguia en elegància. Bona prova del domini expressiu de Solange va ser la interpretació de Cranes in the sky, una cançó en què modula la veu impulsant-ne tots els recursos expressius però sense crits ni pujades de to gratuïtes. A més, l’aportació de la banda, incloses les dues coristes, va omplir de matisos unes cançons que venen de la inabastable tradició de la música negra. Solange, que també va baixar de l’escenari per acostar-se a un públic entregat, és moderna perquè és clàssica, i no li cal cap estridència per ser directa i inequívoca en el seu missatge d’afirmació com a dona afroamericana. Així ho va demostrar, per exemple a Don’t touch my hair, ja cap al final d’un concert que va ser un miracle: soul sense additius al Primavera Sound.

Bon Iver va fer valer la seva condició de cap de cartell aplegant una multitud a l’escenari Heineken. Com Solange, també va convertir l’últim disc, 22, a milion, en l’argument principal del concert, tot i que en la segona part d’un xou molt visual va recordar temes com Holocene, Perth i Calgary, els que el van situar com a estrella de l’ indie-folk quan encara no havia mudat la pell per mostrar-se més electrònic.

Concert sorpresa d’Arcade Fire

La jornada havia començat a les quatre de la tarda, a l’Auditori Rockdelux, que va amarar de nocturnitat de bar de carretera el country de Nikki Lane, estrella més que emergent de l’escena de Nashville. “Quin lloc tan cool ”, va dir ella. Amb arguments tan poderosos com el cançoner de Highway Queen (2017), Lane no necessita cap coartada alternativa per tocar a festivals com el Primavera Sound, i va regalar tres quarts d’hora de country-rock ben trenat, entre l’empenta rítmica de peces com Jackpot i la serenor dels mitjos temps. Lane treballa amb eines contrastades per la història i fent valer l’expressivitat de la veu per guanyar personalitat, també quan va cantar You ain’t going nowhere de Bob Dylan.

L’Auditori era ahir un escenari per quedar-s’hi tota la tarda, perquè hi havia cites amb la història, la de l’avantguarda amb Annette Peacock, la de la samba rebel amb Elza Soares i la del pop dels anys 60 amb The Zombies, però jugar aquesta carta era renunciar a massa coses, gairebé a tot el que passa entre les cinc de la tarda i les deu de la nit, inclòs un concert sorpresa d’Arcade Fire, que van estar gairebé una hora tocant en un escenari improvisat a prop de l’escenari Primavera. Els que no els van veure en tenen una segona oportunitat dissabte.

Quedar-se a l’Auditori també significava perdre’s la rauxa de les Nots, l’estimable exercici d’ indie-rock dels nord-americans Cymbals Eat Guitars o l’oportunitat d’avaluar la magnitud de l’expectació generada per Alexandra Savior, que va ser considerable perquè va omplir l’escenari Pitchfork; el reclam d’haver aportat un tema a la banda sonora de la sèrie True detective va funcionar, i ella, sense oferir res d’extraordinari, va respondre amb un directe de rock crepuscular.

Renunciar a l’Auditori permetia veure Miguel en la immensitat de l’escenari Heineken, on el sol, en amagar-se una mica, va jugar a favor de l’aparell visual psicodèlic del xou. Miguel Jontel Pimentel, hereu de la tradició codificada per Prince, es va moure entre el funk, l’R&B i el rock, a vegades tot alhora en la mateixa cançó, com va passar a Hollywood dreams. La seva actuació va anar rebent públic progressivament, sobretot el que prenia posicions per als concerts de Solange i Bon Iver.

stats