A les trinxeres d'una batalla perduda: 'In memoriam' emociona al Temporada Alta

GironaQuan un dels pocs soldats que va sobreviure a la carnisseria de la Batalla de l'Ebre, i a qui hem vist enfangar-se, divertir-se, plorar, matar i patir fins a quedar mutilat, es converteix en un vell de 90 anys i demana "un minut de silenci per tota aquella canalla que va morir a les Terres de l'Ebre", el Teatre Municipal de Girona s'aixeca i se senten de fons els singlots retinguts d'algunes llàgrimes que cauen galta avall. És com si l'emoció per aquells morts que no es van poder plorar prou brollés en un acte de record, després de gairebé 80 anys. El rèquiem 'In memoriam' de Lluís Pasqual, una catarsi d'inevitable trist final, ha inaugurat aquest divendres el Temporada Alta amb una ovació llarga i sentida, amb el públic dret, tocat, una reacció que segur que es repetirà quan l'espectacle comenci la temporada al Teatre Lliure el 14 d'octubre.

"Quan va esclatar la guerra jo acabava de fer 15 anys". Com comença el poema 'In memoriam' de Gabriel Ferrater, arrenca el relat dels sis combatents de la Lleva del Biberó, reclutats l'abril del 1938, quan eren menors d'edat i "era il·legal", recorden. Són el Quim, l'Enric, el Lloveras, els Joans… Són els actors i alhora són els personatges que escenificaran la batalla més sagnant de la Guerra Civil per explicar-nos com va ser, des de dins, l'últim escull per a la victòria colpista. Els seguim des de la incorporació fins al seu destí final, mentre de fons una pantalla situa l'espectador en l'espai i el moment històric, amb vídeos, plànols, fotografies. I la intervenció puntual d'un quartet musical amb la veu de Robert González, interpretant Monteverdi, atorguen solemnitat a l'anècdota i distància teatral respecte als fets.

'In memoriam' és i no és un homenatge, és i no és un espectacle de guerra. Hi ha testimonis reals, però tots són destil·lats dins dels sis personatges que protagonitzen l'espectacle, un recurs que humanitza una batalla de xifres tan bestials que són inabastables. Perquè a les trinxeres es parlava de Franco i d'ideologia, però sobretot eren importants els petits detalls com fumar, escriure cartes a casa, tenir un amulet, no adormir-se a les guàrdies i mantenir la por a ratlla. Una camaraderia que interpreten amb entrega els joves de la Kompanyia Lliure (Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès i Joan Solé), que, rapats i descamisats, perden la identitat i es converteixen en tropa, en una veritable companyia, només diferenciats pels accents dels personatges, creïbles i adequats per marcar l'origen dels reclutes.

La guerra també hi és però, en un escenari pràcticament despullat, es veu en els cossos consumits, els uniformes gastats i les armes atrotinades d'aquest exèrcit arreplegat que espera –encotillat entre el riu Ebre i l'enemic– una sort que des del principi saben perduda. "Resistir es vèncer", cridava Negrín, mentre ell feia camí a l'exili en cotxe (i iot de luxe). Sí, hi ha crítiques dels soldats al seu bàndol. Perquè 'In memoriam' no va de rojos i feixistes. Centrada l'atenció en el front dels perdedors, n'ensenya tota la veritat: els afusellaments als desertors, la fam i la set, els errors d'estratègia militar, l'ajuda russa… En resum, l'absurditat i la inutilitat de la guerra.

Pasqual esquiva el més difícil, en un homenatge als vençuts, el panegíric, el maniqueisme i la grandiloqüència, i troba l'equilibri entre els fets, les emocions i la justa lloança als que es van sacrificar per defensar la República malgrat que la República no es va sacrificar per ells. Potser aquells soldats van somiar que serien herois –potser els hi hem convertit nosaltres en el record–, però quan estaven entaforats a les trinxeres eren senzillament pobres víctimes, carn de canó, "titelles de la història". I el que és pitjor: ells se'n van adonar aviat. Nosaltres ho podrem fer ara.