Publicitat
Publicitat

Amb aquella alegria

Que tremoli l'enemic

M'ho va dir Montserrat Abelló: "El nostre pitjor enemic som nosaltres mateixos". La poeta hauria volgut tenir una casa amb vistes, però s'acontenta veient un retall de cel. No és fàcil conformar-te amb el que tens: el cel sempre és més blau des de la finestra del veí.

Segur que tu no et mors una mica, quan un amic teu triomfa?  

Entenc a què es referia l'irreverent i corrosiu Gore Vidal quan va dir: "Sempre que un amic triomfa, em moro una mica". Una enquesta d'urgència via xarxes socials em permet concloure que als meus amics i coneguts això no els passa. O es resisteixen a admetre-ho. N'hi ha ben pocs que reconeguin aquest sentiment de gelosia o enveja, i mira que podrien donar-ne la culpa a la condició humana. "Els col·legues perdonen els nostres fracassos més fàcilment que els nostres èxits", observa André Comte-Sponville. Com més a prop estem d'algú que triomfa, més ens preguntem per què coi ell sí i nosaltres, no. "L'odi creix en proporció directa a l'èxit", afirma el filòsof francès.

Per ser feliç, deia el nord-americà Gore Vidal, no n'hi ha prou a triomfar: també cal que els altres fracassin. D'acord, potser no és necessari que els qui ens rodegen se la fotin, però sí que desitgem almenys que no ens trepitgin. Lluís Llach ho veia així: "Si arribeu en la vida/ més lluny d'on pugui arribar/ moriré molt gelós/ del que m'hàgiu avançat,/ que no em sabré resignar/ a no ser el millor vianant/ l'atleta més fornit/ i el més frondós amant".

Gore Vidal disparava contra tot i tothom. Quan va morir Truman Capote, amb qui mantenia una rivalitat eterna, va afirmar: "Penso que [morir-se] és un gran pas en la seva carrera". Ves que l'autor d' A sang freda no l'estigués esperant ara a les portes del cel: "També aquí t'he passat al davant, estimat Gore".

Temps era temps, quan el periodisme era un ofici amb futur  

Una altra frase de Gore Vidal: "Escriu alguna cosa, ni que sigui una nota de suïcidi". Als que li feien cas i es decidien a escriure, els regalava aquest consell: "Un escriptor sempre ha de dir la veritat, excepte si és periodista".

La mort de Vidal m'enxampa llegint la novel·la curta El meu enemic mortal (Edicions de 1984), de Willa Cather. Tot lliga: Cather era l'autora preferida de l'enemic mortal de Gore Vidal, Truman Capote. A la segona part de l'obra la protagonista, Myra Henshawe, diu a la narradora: "Ai, l'ensenyament, Nellie! No m'agrada, ni tan sols com a recurs temporal. És un carreró sense sortida. [...] No puc suportar la idea que et dediquis a l'ensenyament, Nellie. ¿Què me'n dius del periodisme? Et seria fàcil obrir-t'hi camí".

El comentari delata que la novel·la, escrita el 1926, és del segle passat. No tant pel que diu sobre la feina d'ensenyar (el desprestigi de la docència ve de lluny, i així ens va) com perquè pinta el periodisme com una professió amb un futur inqüestionable. Quins temps, aquells.

Fes com si no existís, o prepara’t per cometre el crim perfecte

Willa Cather (Winchester, 1873 - Nova York, 1947) també posa en boca de la Myra reflexions sobre l'amistat. "Està molt bé això de dir que hem de perdonar els nostres enemics; els nostres enemics no poden fer-nos gaire mal. Però, ai, ¿què me'n dius de perdonar els nostres amics? La dificultat consisteix en això!".

Els enemics no només ens poden fer poc mal, sinó que fins i tot ens poden fer bé. Ja ho deia Plutarc, que va viure entre els anys 50 i 120 d.C.: així com els necis destrueixen les amistats, els prudents poden usar convenientment les enemistats. Dels enemics, segons el pensador grec, se'n pot treure un profit moral. Un enemic et segueix les passes amb més atenció que tu mateix, i no te'n perdona ni una. Per no donar la raó al que t'odia, et veus obligat a mantenir una conducta irreprotxable i, doncs, et fas millor persona.

Amb els enemics tenim dues possibilitats: els ignorem o els matem. El més fàcil és fer com si no hi fossin. Si optem per assassinar-los, ha de ser un crim perfecte. El teu enemic no pot ni sospitar que n'ets l'assassí, o morirà feliç: haurà aconseguit l'objectiu d'amargar-te la vida.

Fa certa enveja el que va dir un general moribund al seu confessor, quan aquest l'animava a perdonar els enemics: "No puc, els he matat tots".

Més continguts de