Radiografia crítica del regne de les il·lusions perdudes

BarcelonaLa nova generació d’autors catalans sent atracció per explicar el que passa en el món del teatre. A la tensa i implacable mirada sobre la feina dels intèrprets d’ Infàmia, de Pere Riera ( Barcelona, Desclassificats ) que vam veure a la Villarroel, la succeeix ara al Lliure una comèdia irònica i un punt satírica del teatre al nostre país. Llàtzer Garcia ens explica la vida d’una aspirant a actriu i un programador informàtic amb somnis d’escriptor que creuen, erròniament, que el seu problema com a parella és que no fan el que volen a la ciutat de províncies on viuen. Vaja, que estan insatisfets. Decideixen, doncs, marxar cap a la capital, allà on passa tot, a Barcelona, per fer realitat les seves il·lusions. Es trobaran una artista plàstica consagrada i la seva germana, que viu amb un director de teatre ja gran, sense feina i refugiat en la pedagogia que es considera maltractat per tots i totes. I potser te raó. O una part de raó.

Sota la ciutat parla del món del teatre i, per extensió, de la bohèmia, i mostra la crueltat del regne de les il·lusions perdudes. És una radiografia crítica fruit de l’observació, que fins i tot aporta un elogi de la mediocritat entesa com l’acceptació de la realitat de cadascun, sovint allunyada de les fantasies artístiques. Sens dubte, el paper més interessant és el del vell director, magníficament interpretat amb ràbia i cinisme, quan escau, per Albert Pérez i que segur que als connaisseurs d’aquest món els farà pensar en directors reals que ja no estan entre nosaltres. També destaca l’espontaneïtat i naturalitat de Muguet Franc en un paper amb més recorregut que la resta.

Com va quedar clar amb La pols, Llàtzer Garcia escriu i dialoga molt bé, però Sota la ciutat s’allargassa amb algunes reiteracions després de la primera hora. En qualsevol cas, la funció ratifica el bon nivell de l’autor per aproximar-nos a trossos de la vida real. O gairebé.