PREMI JOSEP PLA 2012
Cultura 08/01/2012

Rafael Nadal: "He escrit una història que pot ser la de molta gent"

Familiar "Haver crescut en una família tan nombrosa és molt divertit i especial" Nostàlgic "Encara ara hi ha petites coses a la vida que em provoquen una enorme nostàlgia"

Periodista I Escriptor Jordi Nopca
4 min
Després de fer una radiografia del poder a Els mandarins, Rafael Nadal (Girona, 1954) s'ha decidit a escriure sobre ell mateix i la seva família.

Després de gairebé tres dècades consagrades al periodisme i al món editorial, Rafael Nadal ha trobat una mica de temps per fer memòria i recordar els anys d'infantesa i adolescència. Quan érem feliços ha guanyat el 44è premi Josep Pla. El llibre, que superarà les 400 pàgines, arribarà a les llibreries el 7 de febrer en la col·lecció de narrativa de Destino: encara que es tracti d'un exercici autobiogràfic, les peripècies de família Nadal a la Girona de postguerra poden ser llegides com una novel·la narrada en primera persona.

Podem parlar d'un llibre de memòries, si fem referència a Quan érem feliços ?

No he fet estrictament una autobiografia, perquè encara em considero força jove. Sí que m'utilitzo a mi mateix com a excusa: la meva vida i la de la meva família són el punt de partida del llibre. Vaig créixer acompanyat d'onze germans, per tant, aquí ens trobem amb una primera singularitat. La segona seria el moment històric en què vaig créixer, les dècades dels 50 i dels 60 del segle passat. Em serveixo dels meus familiars i dels meus paisatges: al capdavall, explico una història que podria ser també la de molta gent del país. La burgesia de províncies -a la qual pertanyo- és força diferent de la barcelonina: està feta a base de molts sacrificis i austeritat, que educa els fills segons aquestes premisses, encara que tingui alguns privilegis, com aquests dos mesos d'estiueig a la Fosca que encara recordo amb nostàlgia.

Els records estan endreçats cronològicament?

Puntualment em permeto contrastar una realitat determinada amb la meva situació actual, però he respectat força l'ordre dels esdeveniments. El primer record que tinc de mi mateix és d'una nit de Nadal que em vaig quedar tancat tot sol en una pastisseria, i que estava envoltat de neules, torrons i pastissos. El llibre comença recordant les dues branques de la família. Un dels meus avis va marxar a Tolosa, i d'allà va arribar a Reims, on va obrir una fàbrica de taps de xampany. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial va establir-se a Cassà de la Selva. L'altre avi va passar de ser carboner a Girona a començar a comerciar amb serres de fusta. El negoci va prosperar fins al punt que la família Nadal, al moment en què jo vaig néixer, ja era força acomodada.

Quins van ser els escenaris principals on va transcórrer la seva infantesa?

Hi ha parts del llibre dedicades als mesos d'estiu passats a la casa de la Fosca, n'hi ha en què apareixen els setembres que ens estàvem al mas d'Aiguaviva, durant els quals teníem molt de contacte amb la natura. També hi ha els anys en què vaig estar internat al col·legi del Collell: no és que en tingui un mal record -300 nens tancats entre quatre parets s'ho poden passar molt bé-, però hi havia dosis d'enyorament importants que no he pogut deixar de banda. Encara ara hi ha petites coses a la vida que em provoquen una enorme nostàlgia: quan s'acabava el Nadal i havia de tornar al Collell m'enyorava de manera anticipada.

Un dels llibres més importants de Josep Pla, Girona, un llibre de records (1952), evoca els primers anys de la seva vida a la ciutat on va néixer i créixer. ¿L'ha tingut al cap, a l'hora d'escriure Quan érem feliços ?

Citar Pla com a referent és un risc enorme i una pretensió que no vull tenir, però és veritat que a mi m'agrada fer una literatura pròxima a la seva: comences a explicar coses que semblen sortides a raig -que flueixen d'una manera molt natural-, però tot de cop, quan portes unes quantes pàgines, t'adones que el que estàs fent és construir un relat i una història ben estructurada. Pla potser ho feia d'una manera més espontània; en el meu cas, hi he de dedicar un esforç superior.

Com és que s'hi ha posat ara? ¿Hi ha hagut alguna motivació especial?

Quan vaig deixar de dirigir El Periódico , l'any 2010, em vaig abocar a l'escriptura de manera compulsiva. Sempre m'ha costat molt fer dues coses al mateix temps: quan em dedicava al periodisme a jornada completa em costava molt desvincular-me'n, hi havia de dedicar totes les forces. El periodisme absorbeix i exigeix molt d'un mateix. És per això que ara que tinc una mica més de temps m'he dedicat a fer memòria. Si en comptes de tancar el manuscrit fa mig any ho hagués fet ara, Quan érem feliços segurament tindria un centenar de pàgines més.

Fins on arriba, el llibre?

Després dels anys al Collell també explico la tornada a Girona. A l'institut hi vaig descobrir la llibertat: si volia anar a classe hi anava, i si no, no passava res, ja no tenia un capellà a sobre que em digués què podia fer i què no. També hi explico el descobriment de la política, del sexe, de l'amor i de la rebel·lió, que fins aquell moment havia estat un instint natural i prou, i que, a poc a poc, es va anar organitzant d'una manera més política. Després de les primeres eleccions vaig decidir tancar un capítol de la meva vida i marxar a París a fer de periodista. Aquesta història acabaria d'una manera natural aquí, però hi vaig afegir un fet brutal, el de la mort del meu germà Toni, que per a nosaltres va ser el final del paradís. Amb això es van ofegar els nostres estius i ens va tocar descobrir la vida real.

Aquesta sotragada final, però, no desvia el propòsit inicial del llibre, l'evocació d'aquests anys de felicitat.

Segueixo tenint-ne un record molt feliç, de la infantesa. Vista des de gairebé mig segle de distància m'ha sorprès adonar-me que abans érem més lliures: sent dotze germans, si complíem les normes bàsiques, el control era molt menor que el que tindríem ara. La generació dels meus pares era molt sacrificada, dedicada en cos i ànima al treball, i tot i així encara hi havia temps per trobar-nos tots junts durant un àpat. Haver crescut en una família tan nombrosa és molt divertit i especial: la relació entre germans és molt intensa, però una persona de fora diria que és poc forta. La sensació és més de penya que de família.

Quines particularitats va tenir, la postguerra gironina que va conèixer en primera persona?

L'element religiós era molt important i el contacte amb la natura es vivia d'una manera molt directa, fins i tot podríem dir que bestial. A casa, els grans van deixar de parlar de la guerra: només l'esmentaven, de tant en tant, com a referència moral.

stats