Ray Loriga: “La vanitat ens ha fet perdre el control”
Poc després de fer 50 anys, Ray Loriga va rebre una gran notícia: la novel·la 'Rendición' guanyava el 20è premi Alfaguara
BarcelonaPoc després de fer 50 anys, Ray Loriga va rebre una gran notícia: la novel·la Rendición guanyava el 20è premi Alfaguara, un dels més suculents a nivell econòmic de les lletres castellanes, dotat amb 165.000 euros. El 2017 és una data especial per a l’autor madrileny, perquè, a més de bufar mig centenar d’espelmes, pot presumir de 25 anys de trajectòria, que va arrencar meteòricament el 1992 amb Lo peor de todo. Tot i així, Loriga, que ha sigut una estrella literària durant molt de temps -i ha tingut temps de tastar la cara fosca de l’èxit-, és un autor de conversa planera i agradable, i després d’apagar un cigarret recorda que dimarts, quan va arribar a l’estació de Sants amb el seu editor a última hora de la nit, va haver de creuar mitja ciutat arrossegant la maleta, fins a arribar a l’hotel, per culpa de la vaga de taxistes. Rendición planteja un trajecte més apocalíptic: en un país en guerra, un home, una dona i un nen que ha aparegut de sobte a les seves vides han d’abandonar la casa on vivien per exigències de l’exèrcit i anar fins a la utòpica ciutat transparent. El viatge és ple de sorpreses, però el lloc de destí encara més.
El jurat de l’Alfaguara va destacar que Rendición, la teva desena novel·la, és orwelliana i kafkiana. ¿En quin sentit creus que és així?
M’encantaria haver escrit una història que tingués ecos d’aquests dos autors perquè els he llegit tota la vida i sempre els he tingut presents. Per a aquesta novel·la són tan importants com Aldous Huxley i J.G. Ballard: tenia clar que m’endinsava en un terreny en què era molt important l’organització grupal i les polítiques col·lectives.
El llibre passa en un futur pròxim i en un lloc no identificat.
Mai se sap: potser he fet una novel·la històrica sense saber-ho! Tot va començar amb la veu del narrador -que pot recordar Pedro Páramo, de Rulfo- i des de l’inici volia que aquest personatge anés a parar a un lloc i un temps difícils d’ubicar.
La primera part de la novel·la explica un viatge que també pot recordar a La carretera de Cormac McCarthy.
La pregunta que tenia ganes de plantejar és com es transforma allò que som -el que en diem esperit - quan canvien radicalment les nostres circumstàncies. A Els viatges de Gulliver, un dels meus llibres preferits, el protagonista només sap quina és la seva mida segons la gent que l’envolta. A vegades se sent un gegant, d’altres un nan.
Així ens hem sentit tots algun cop.
És una metàfora infal·lible. Les societats afecten, i molt, la nostra identitat.
La ciutat transparent sembla una al·legoria de l’omnipresència que ens donen les xarxes socials.
A la ciutat transparent del llibre no hi ha males intencions, ni corrupció, ni crims. Tot es pot veure i tot acaba sent públic. El que es perd amb això és la intimitat, les zones d’ombra i la solitud. Jo em vaig criar en un món on a casa només teníem un telèfon fix i vaig començar a escriure a màquina. Aquest món ha canviat radicalment: quan Orwell imaginava el control total de l’estat dels individus no va preveure que el que no aconseguirien les delacions i les tortures ho aconseguiria la vanitat.
La vanitat?
Sí. Les xarxes socials ens han permès mostrar-ho tot, des del més superficial i banal fins al que realment ens compromet. La vanitat ens ha fet perdre el control. Les nostres vides estan exposades per a tothom i es poden controlar més que mai. Ara mateix la societat està entusiasmada amb els mecanismes que posen en marxa les xarxes socials, però també tenen perills: la pressió del grup, que abans s’acabava quan deixaves l’escola o l’institut, s’allarga durant tota la vida. Viurem linxats eternament, com si encara fóssim a l’aula.
La societat que viu a la ciutat transparent no sent les olors. El protagonista treballa en el reciclatge dels excrements.
És una feina senzilla però no humiliant, perquè la merda no fa pudor. Al cap i a la fi, és com si el personatge traslladés fang d’un lloc a l’altre. Els refugiats del meu llibre, a diferència dels refugiats actuals, no van a parar a camps d’aïllament, sinó que viuen en un món millor: tenen una casa, assistència mèdica, escolarització, feina... així i tot, el protagonista no se sent bé: en aquest cas, el malestar no es troba en una societat totalitària sinó de consens.
És un home inquiet i incòmode.
No es pot viure en la ignorància. El simple benestar no em sembla prou per seguir vivint. El pensament és l’últim que ha de claudicar: aquest és un dels missatges importants de la novel·la.
