Realisme liofilitzat amb un gran Eduard Fernández

Barcelona'Panorama des del pont' és un dels grans textos d’Arthur Miller i un dels cims del teatre realista nord-americà, a l’altura de 'Mort d’un viatjant' o 'Les bruixes de Salem'. L’obra és un mirall inapel·lable de la crua realitat de la immigració d’aquell moment, als anys cinquanta, lamentablement extrapolable fil per randa a les crisis migratòries actuals i els drames humans que envolten els nouvinguts en el miratge del paradís occidental. Un text que, a més, confronta el conservadorisme dels que són incapaços de canviar les coses (Eddie Carbone) amb la il·lusió i la gosadia d’aquells que busquen la seva oportunitat (Rodolfo). I això com a rerefons d’un drama passional on l’autor convoca temes tan poderosos com la llei, la justícia i l’honor.

L’obra circula al voltant d’Eddie Carbone, un immigrant italià establert a Brooklyn que treballa d’estibador, quan hi ha feina, i que conviu amb la seva dona Beatrice i la seva neboda Catherine. L’arribada de dos immigrants il·legals sicilians i l’inici d’una relació sentimental entre el més jove i atractiu, Rodolfo, i la noia provocarà l’enuig i la gelosia d’Eddie, disposat a tot per conservar-la a prop.

El director Georges Lavaudant ha decidit defugir una posada en escena realista i fins i tot deforma el final amb un incomprensible suïcidi. Conserva els elements simbolistes del teatre de Miller a la recerca d’una estètica contemporània allunyada de la reproducció artesanal naturalista. És a dir, un tractament escènic molt visual i una escenografia referencial, fins tot amb anacronismes deliberats, que no diu res dels personatges i amb la qual sembla voler superar la limitació temporal de la història per donar-li vigència. Aquesta decisió la pateix el conjunt de l’espectacle, però no els diàlegs a dos. La proposta funciona visualment però li manca intensitat per aconseguir un clímax dramàtic homogeni. D’alguna manera, recordava els problemes de la lectura que Oriol Tarrasón presenta a la Sala Muntaner d’una altra joia del realisme com Un tramvia anomenat desig. Lavaudant compta, afortunadament, amb una producció substanciosa i amb un protagonista com Eduard Fernández, sempre capaç d’una creació brillant i original.

El seu Eddie Carbone no és l’estibador rude i dur, sinó un home fràgil que simula fortalesa, incapaç de vèncer les seves pròpies contradiccions. L’actor ens presenta un Carbone humà i empàtic, perversament pur, estúpidament masclista, amb una ingènua suficiència i víctima d’allò que és incapaç de reconèixer.

Bona feina de Jordi Martínez, com a advocat; de Mercè Pons com a muller, més resignada que amargada; notable la jove Marina Salas com a Catherine, tot i l’exagerat infantilisme inicial; i molt atractius els germans italians, Marcel Borràs i Pep Ambròs. Magnífiques les projeccions.