Rebel·lió femenina al CCCB

BarcelonaÉs molt apropiat que el Gandules, el cicle gratuït de cinema a la fresca que cada estiu acull el Pati de les Dones del CCCB, estigui dedicat aquest any a les dones rebels que qüestionen les convencions socials i els estereotips de gènere, que se situen en els marges i adopten estratègies poc ortodoxes. La crítica de cinema experta en feminisme María Castejón comissaria una edició que aquest vespre arrenca amb Mae West, una de les primeres icones feministes del cinema: I’m no angel (1933) és la gran comèdia d’aquest procaç mite sexual, l’últim film que va fer abans que la censura del Codi Hays suavitzés la seva irreverència. “Va ser una dona molt poderosa, amb un gran control creatiu de les seves pel·lícules, fins i tot n’escrivia els guions -subratlla Castejón-. És al·lucinant com a I’m no angel utilitza el sexe per al seu propi benefici i reivindica les dones alliberades del vodevil enfront de la moral burgesa. La seva frase «Les noies bones van al cel i les dolentes van a tot arreu» ha servit de guia per a tot el cicle”.

Una altra d’aquestes dones “dissidents”, com les defineix Castejón, és la Catherine Tramell d’ Instint bàsic (15 d’agost). “El personatge de Sharon Stone venja totes aquelles femmes fatales del cinema dels anys 40 i 50 que sempre eren condemnades perquè subvertien l’ordre establert -afirma Castejón-. Per això el cicle evita els finals tràgics que castiguen la dona que es rebel·la”. El cicle visibilitza el rebuig social que patien dones com l’Arati, la jove índia que a La gran ciutat de Satyajit Ray (10 d’agost) provoca un tsunami familiar quan decideix buscar feina per ajudar la seva família. I un altre cineasta profundament humanista, Kenji Mizoguchi, s’acosta a les prostitutes japoneses d’ El carrer de la vergonya (22 d’agost) amb una mirada neta de judicis: “El debat sobre la prostitució que planteja és el mateix que tenim avui dia -apunta Castejón-. Hi ha una reivindicació del dret a l’autogestió del cos i una denúncia de la doble moral de la societat i d’institucions com el matrimoni. És una pel·lícula molt punyent i molt actual”.

El record a Jeanne Moreau, que va morir la setmana passada, estarà present en la projecció de la fascinant La núvia vestia de negre de François Truffaut (23 d’agost), gran influència del Tarantino de Kill Bill. “Les dones no només som objecte de violència al cinema, també la podem exercir i venjar-nos -apunta la comissària-. I tot i que no és gaire habitual en el cinema, és una cosa que no comença amb Tarantino”.

El cicle també passarà revista a les dissidents de barri ( Girlhood, 17 d’agost), a les dones que desafien les convencions maternals ( Mommy, 16 d’agost) i a les que triguen tota una vida a rebel·lar-se ( Nacidas para sufrir, 24 d’agost). I un dels plats forts serà la projecció en 35 mm el 9 d’agost del clàssic de Nicholas Ray Johnny Guitar. “Dinamita els codis masculins del western -afirma Castejón-. D’aquelles dones que es passen anys esperant els marits aquí passem a personatges com el de Joan Crawford, una dona independent, moderna i emprenedora. I veure-la en pantalla gran ha de ser una experiència brutal!”