Publicitat
Publicitat

El trio que encapçala Clara Vinyals brilla al cicle Estrella Girls!

Renaldo & Clara, l'encant pop-folk de les terres de Ponent

Renaldo & Clara és el nom d'una pel·lícula que Bob Dylan va dirigir, escriure i protagonitzar el 1978, però també és el nom que la lleidatana Clara Vinyals va triar, tres dècades després, per anomenar el seu projecte personal. Ella, quan Dylan va estrenar el seu film surrealista, encara trigaria una dotzena d'anys a néixer.

Renaldo & Clara és sobretot la Clara, que compon i canta tots els temes. En directe pot adoptar diferents formes, però a La [2] de l'Apolo -en la segona cita del cicle de concerts d'artistes femenines Estrella Girls! de la revista Time Out Barcelona - va adoptar la més habitual, el format de trio, amb Vinyals i la seva hàbil guitarra acústica flanquejades pel guitarrista Víctor Ayuso i el multiinstrumentista Hugo Alarcón, que va alternar el violí amb la madolina i el theremin .

Renaldo & Clara només té un disc al mercat, un EP en vinil homònim amb cinc cançons, tres en una cara i dues en l'altra. Són cançons de pop més aviat melancòlic, de vegades amb un punt oníric, basades en la bonica veu, delicada i aguda de Vinyals i vestides amb la guitarra i amb arranjaments tan elegants com senzills, una fórmula que el trio va saber traslladar molt bé en directe. L'EP és una joia no gaire fàcil de trobar -el lloc ideal per comprar-lo és la paradeta de marxandatge als seus concerts- que va passar desapercebuda quan el segell lleidatà de jazz Quadrant Records la va editar el 2009. Gràcies al boca-orella i a petits promotors amb bon ull -a Barcelona es van donar a conèixer dins del cicle A Viva Veu-, Renaldo & Clara es van anar fent un lloc a l'escena barcelonina, i en els últims sis mesos se'ls ha pogut veure mitja dotzena de vegades a la capital catalana.

El trio va deixar les cançons de l'EP per al final del xou i Vinyals va dedicar la primera meitat del concert, que va durar tres quarts d'hora escassos, a defensar les noves cançons que va fent de mica en mica -es reconeix molt lenta component- i que segueixen la línia de pop delicat amb un punt folk de les de l'EP. Va versionar Sonet-1 , l'adaptació de Lo Pardal Roquer del poema de Ricard Vinyes -tots dos lleidatans- dedicat a la Seu Vella de Lleida, l'única cançó en què Vinyals va deixar la guitarra, clau de la seva tan captivadora com menuda presència escènica: sense ella la lleidatana no sabia què fer amb les mans i es va aferrar a una ampolla d'aigua.

Els millors moments de la nit van ser els dedicats a recrear l'EP, amb una Autocars que va créixer amb el theremin d'Alarcón, una D. que va sonar intensa tot i la magra formació i, sobretot, l'ombrívola Sant Martí . "Aquesta la vaig compondre a prop del meu aniversari", va dir amb la seva petita veu Vinyals per introduir una cançó que diu: "Abans d'acabar-nos mútuament, anem. Trobarem altra gent que tampoc s'aguantin més". Era difícil que no se't fes un nus a la gola.

Més continguts de