Publicitat
Publicitat

CLÀSSICA

Un gran recital De René Pape al Liceu, amb efectes balsàmics

Ambient de tristesa i resignació al Liceu. L'esperat recital del baix alemany René Pape, una de les veus més cotitzades en el món líric, es convertia, per les dràstiques retallades, en l'últim recital d'una temporada que ha vist suprimits set espectacles, entre ells propostes tan ambicioses com el doble programa Zemlinsky ( Una tragèdia florentina i El nan ) i Pélleas et Mélisande . La veu sumptuosa, de bell color, de nobles accents de René Pape va produir l'efecte d'un bàlsam i durant dues hores el negre futur del Liceu va passar a un segon pla. La música té aquest poder, sobretot quan a l'escenari apareixen artistes de la talla de Pape i el pianista, també alemany, Camillo Radicke.

El lied sempre és cosa de dos, i en aquesta ocasió, la fluïdesa, la naturalitat, l'expressió natural, nua d'artificis, es va imposar en el seu terreny més pur, el lied romàntic germànic. Un programa sense concessions, amb onze lieder del rei del lied , Franz Schubert, regnant a la primera part -equilibrada selecció, amb alguns dels més coneguts, com Serenata , A la música o Al capvespre - amb tres memorables lieder d'Hugo Wolf.

Pape i Radicke van anar guanyant calidesa, intensitat i brillantor, unes virtuts que van semblar multiplicar-se en una segona part sensacional, consagrada a un dels cims del gènere, el cicle de Robert Schuman Dichterliebe ( Amor de poeta ) sobre poemes de Heinrich Heine. Aquí van jugar magistralment amb els contrastos, els canvis d'atmosferes i els estats d'ànim, i ho van fer amb extraordinària eficàcia narrativa i dramàtica. Un gran recital. Tristament, l'últim de la temporada al Liceu.

Més continguts de