La República Francesa, mare exemplar en la inauguració de Canes
'La tête haute' no està a l’altura de les expectatives que genera el film que ha de donar el tret de sortida del festival
Enviat especial a CanesCom ja s’ensumava el personal que aquest dimecres ha acudit a la projecció inaugural de la 68a edició de Canes, La tête haute no està a l’altura de les expectatives que genera el film que ha de donar el tret de sortida del festival. Rebuda amb fredor per la premsa acreditada, la cinta és un melodrama social i didàctic que comprèn 10 anys en la vida d’un jove arrossegat a la delinqüència per la negligència d’una mare tan precoç com irresponsable. Una història vista mil vegades que intenta oferir una mirada diferent posant el focus en el paper que juga en la vida del noi el sistema judicial francès: des de la jutge del tribunal de menors que porta el cas (Catherine Deneuve, impecable en un paper sense gaire espai per al lluïment) fins al treballador social que intenta portar-lo pel bon camí.
La tête haute transcorre entre episodis de violència, visites freqüents als jutjats i estades en reformatoris i presons. El realisme conviu amb un cert maniqueisme en el retrat del protagonista i dels funcionaris que acaben assumint el rol parental que la mare de l’adolescent és incapaç d’exercir. En última instància, la pel·lícula funciona com a elogi al sistema judicial francès, a la República com a mare exemplar que tutela els seus nens esgarriats.
Un treball digne però discret, lluny del que s’espera de la inauguració de Canes. La seva presència al festival -més enllà de la sospita raonable de ser el recanvi d’algun títol important que no es va poder lligar- podria respondre a la necessitat de programar pel·lícules amb directores -en aquest cas la també actriu Emmanuelle Bercot- per desactivar l’habitual crítica per la falta de films de dones en el certamen. Per a Deneuve, en canvi, la presència de La tête haute en l’obertura és “una resposta de Canes a un any molt difícil” per a França. Un compromís social que contrasta amb l’habitual desfilada d’ostentació que inunda una Croisetteflanquejada per iots i botigues de luxe.
Kore-eda, l’Spielberg japonès
La competició va arrencar amb el nou film de Hirokazu Kore-eda, Umimachi diary, que reincideix en el melodrama familiar que ha dominat la filmografia més recent del cineasta japonès, convertit en una mena de Spielberg nipó. La història és mínima: en el funeral del pare que les va abandonar fa 15 anys per formar una nova família, tres germanes coneixen la seva germana petita i la conviden a viure amb elles. Si a De tal padre, tal hijo Kore-eda reflexionava sobre el veritable significat de ser pare, a Umimachi diary examina el vincle de fraternitat que es crea a poc a poc entre aquestes germanes. És una pel·lícula gairebé sense conflicte, en què les emocions flueixen al compàs d’un ritme pausat, però sempre amplificades per una banda sonora d’un sentimentalisme exagerat.
