Ricky Martin remena el passat al Sant Jordi
BarcelonaRicky Martin va sortir a l’escenari del Palau Sant Jordi amb totes les cartes descobertes acompanyat de quatre ballarines i quatre ballarins i propulsat per una banda que funcionava a tot drap. Com una mena de crooner supervitaminat, va enllaçar temes en anglès com This is good i Shake your bon-bon. Encara no havien passat deu minuts de concert i ja s’havia canviat la camisa blanca i la corbata per una samarreta negra sense mànigues. Tocava ballar amb Adrenalina. Tot anava molt ràpid, el cantant porto-riqueny no estalviava energia davant 12.000 persones que havien pagat entre 40 i 80 euros per veure’l. “Sou un públic meravellós. Espero que aquesta nit oblideu els problemes”, va dir en la primera pausa, just abans d’interpretar la balada Tal vez. El recolliment va durar ben poc, perquè de seguida va reconduir la dinàmica del xou amb Livin’ la vida loca.
Així va començar una actuació que forma part d’una gira d’una dotzena de concerts per l’Estat i Portugal després de la qual Martin tornarà a Las Vegas. És un apèndix del tour de presentació del disc A quien quiera escuchar (2015), tot i que la presència d’aquest treball en el repertori de directe és poc rellevant. De fet, l’actuació és un retrat de dies de més glòria comercial que els actuals.
La carrera de Ricky Martin està en un moment si no delicat almenys de reformulació. Va ser un dels cantants més populars de la música llatina a finals dels 90, i va mantenir el seu estatus enlairat per l’èxit mundial de cançons com Livin’ la vida loca. Però els anys passen i una nova generació està assaltant el cel de l’èxit. Per exemple, ara com ara, Martin no ho té gens fàcil per competir de tu a tu amb la nova estrella porto-riquenya, Luis Fonsi. Tanmateix, busca estratègies, com aliar-se amb el colombià Maluma i llançar una cançó com Vente pa’ ca, que en el concert d’ahir va ser un dels moments més celebrats. Maluma, per cert, només tenia un any quan Ricky Martin va publicar el senzill María el 1995. Potser per això un concert de Ricky Martin al 2017 és una proposta desequilibrada, a estones convincent i a estones desesperada, com si intentés trobar qui serà en el futur. Per sort, manté carisma i frescor física, i un catàleg d’èxits pretèrits que aixequen qualsevol directe.
L’allau romàntica
Un nou canvi de vestuari, ara amb faldilla, va precedir l’estridència de guitarres i trompeta de It’s alright, agreujada per la mala sonorització del Sant Jordi. I encara un altre canvi de roba va imposar una pausa, breu però suficient per desconcertar, abans de cantar Asignatura pendiente. A partir d’aleshores, va lligar peces en les quals treu més partit a la veu, cançons menys esclaves del ritme com Disparo al corazón, Tu recuerdo, Te extraño, te olvido, te amo i Vuelve, on guanya pes el Ricky Martin romàntic que fa cantar la gent. El que fa ballar va treure el cap en el tram final, a partir de Vente pa’ ca i sobretot una María interpretada en clau de salsa de Miami, a tota velocitat. Aquesta part més decididament llatina, amb altres hits com Por arriba, por abajo (tocat amb cert atabalament instrumental), va fer pujar la temperatura del concert. Després d’una hora i tres quarts, i d’un nou canvi de vestuari, ara tot de blanc, Ricky Martin va mantenir l’aposta per la festa llatina amb La copa de la vida i va tancar el xou amb La mordidita i pluja de confeti.
