Ripstein i Garciadiego: melodrama mexicà a la Filmoteca

BarcelonaQuan només era una seguidora del cinema d’Arturo Ripstein que treballava a la televisió i donava classes de guió, Paz Alicia Garciadiego va veure un dels films del director mexicà, El santo oficio, que conté una escena en què la Inquisició obliga una noia a banyar-se. “Jo pensava per a mi: «L’han de banyar vestida». I quan vaig veure que sí, que la banyaven vestida, vaig sentir que havia trobat la meva ànima bessona”. Sembla el deliri d’una fan, però els 32 anys que porten Garciadiego i Ripstein de relació artística i sentimental avalen aquell judici.

Director i guionista protagonitzen la retrospectiva de la Filmoteca Melodrama sense límits, que s’allargarà fins al 31 de maig i projectarà 12 pel·lícules de Ripstein, la majoria amb guió de la seva dona, però algunes d’anteriors. “No hi ha una gran diferència entre les unes i les altres, perquè el Rip i jo tenim una visió molt semblant de les coses -apunta Garciadiego-. Si sortim al carrer i algú veu una cosa que li agrada, una porta oberta o algú dutxant-se en un segon pis, és probable que a l’altre també”. Ripstein hi està d’acord: “Ella és la veu dels meus ulls”.

El cicle inclou títols clau de la filmografia de Ripstein com Profundo carmesí i La mujer del puerto o el més recent, La calle de la amargura ; retrats en carn viva d’una realitat mexicana sempre en clau de melodrama. “Hem arribat a un punt que no importa que fem una comèdia negra com La perdición de los hombres : sempre ho qualificaran de melodrama”, comenta resignada Garciadiego. “Probablement té a veure amb la mexicanitat. El règim de 75 anys del PRI va arrabassar el seu significat a les paraules. Els polítics mexicans eren tan pomposos que mai deien res, així que la paraula va abandonar l’àgora pública per refugiar-se a les cases, on la gent sí que deia el que pensava i tenien lloc els drames i els amor. A partir dels anys 40, a Mèxic el cinema i la televisió són pur melodrama. I molts dels films que es fan avui dia també”.

El cinema de Ripstein és profundament local i, alhora, universal, tot i que el cineasta assegura que només fa pel·lícules per a ell mateix. “I les últimes, em sembla que jo sóc també l’únic que les ha vist”, bromeja. El seu treball és també la prova que es pot parlar de la violència al Mèxic actual sense necessitat d’explicar històries de narcotraficants i tortures. “El cinema ha d’evitar la realitat més immediata, perquè si no es converteix en un pamflet”, diu Garciadiego. “Sempre he evitat posar-hi les meves opinions -afegeix Ripstein-. En les pel·lícules només miro. El poder de la mirada és molt gran, però les opinions són volàtils. Les meves opinions són respostes i jo el que vull fer amb el meu cinema són preguntes”.

La retrospectiva coincideix amb la presència al festival D’A de 600 millas, el debut de Gabriel Ripstein, fill del director. Tots plegats formen un clan cinematogràfic ben peculiar. “El meu pare era productor de cinema. Per a ell, que jo volgués ser director era un drama, com si volgués regentar un bordell. Em va obligar a estudiar dret, fins que un dia li vaig dir que o em disparava un tret o li disparava jo. El meu fill no em va haver d’amenaçar, al revés. Va estudiar economia i va fer una carrera brillant fins que un dia es va adonar que no volia estar en una oficina i va fer una pel·lícula”.