Publicitat
Publicitat

El de Solsona posa a prova amb gran èxit un espectacle que estrenarà a la tardor

Roger Mas actualitza la cobla Amb la Sant Jordi - Ciutat de Barcelona

Roger Mas ho va qualificar d'experiment, ja que l'espectacle complet que durarà una hora i mitja no es podrà veure fins a la pròxima tardor. "I encara no sé com", va assegurar. De moment, el cicle Bandautors al Palau li va semblar una bona ocasió per posar a prova l'experiment: fusionar la música del solsoní amb la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona. I no es tractava d'un concert de sardana, com podia semblar primerament, sinó que les cançons de Mas reviurien amb arranjaments per a cobla, com d'altres fan per a orquestra simfònica o big band de jazz.

Com que el repertori sencer encara no estava llest, el cantautor va oferir una primera part sense la cobla (amb Xavier Guitó al piano, Arcadi Marcet al contrabaix i Josep Pinyu Martí a la bateria). "Després ve lo gros", va anunciar el de Solsona, fet que va accentuar la curiositat pel que havia de venir. Com el públic, ell mateix va semblar impacient per allò que li feia tanta il·lusió i la primera part, tot i que correcte, no va deixar de ser un tràmit per arribar-hi. Mas va fer de teloner d'ell mateix amb temes dels seus últims tres discos A la casa d'enlloc (2010), Les cançons tel·lúriques (2008) i Mística domèstica (2005) i els primers moments van sonar freds. No va ser fins a Voleu que vos la cante? i Les obagues de l'Eixample que el públic es va començar a escalfar. La tornada pop Benvinguts al cul del riu i la tendra Saltimbanqui van precedir la pausa de deu minuts.

Finalment, l'esperat flabiol va refilar i, amb els onze membres al seu lloc, la Cobla Sant Jordi va escometre una sardana de Xavier Guitó inspirada en El rei de les coses . Flabiol i tamborí, dues trompetes, trombó, dos fiscorns, dos tibles, dues tenores i contrabaix van xiular, brunzir i rugir, fet que va arrencar una càlida benvinguda per part del públic. Els arranjaments de Guitó extreien de la cobla una gran riquesa de textures i la Ciutat de Barcelona, inspiradíssima, gens estrident, controlava les dinàmiques amb delicadesa. La cosa pintava bé i Mas va acabar de dinamitar els tòpics amb una versió d' Amore che vieni, amore che vai de Fabrizio de André.

Caminant , de les Cançons tel·lúriques i amb lletra de Verdaguer, va donar pas a El dolor de la belles a, de l'últim disc, un tango que evoluciona cap a sardana. La cobla va culminar la peça amb un crescendo brutal -no es percep de la mateixa manera al disc- que va causar la primera ovació de la nit. Mas, exultant feia cara de pensar: "Veieu? Ja us ho deia jo!". Amb Si tu m'ho dius , i L'home i l'elefant , cobla i cantautor ja tenien el públic al palmell de la mà, però s'havien reservat l' Oda a Francesc Pujols per a un final apoteòsic que va posar el públic dret. "Ha durat un sospir", va fer Mas abans de treure's de la màniga una sorpresa final: La santa espina , amb la gent entusiasmada i picant de mans va posar punt i a part a un experiment que ja frisem per veure en la seva totalitat.

Més continguts de